l'arbre dels mons

el pulmó d'un planeta al que trenquem el cor

Ja només el 31% de la superfície terrestre són boscos. Això és trist, em preocupa, em sembla molt poc. Entenc que hi ha dues coses que són fatals per a la seva supervivència. Els homes i les motoserres, em podries contestar. Tens raó, però jo em refereixo a les causes indirectes, que també, segur, coneixes: el consum de carn i el dels mal anomenats "biocombustibles". L’augment de la demanda de carn (sobre tot als països emergents, ja que als rics ja no podem tenir les artèries més obstruïdes i ens hem estabilitzat en el consum) provoca que es talin grans superfícies per al cultiu de soja, per alimentar animals. I el creixement del mercat dels biocombustibles (un 60% anual) causa la desaparició de boscos per a guanyar espais per al cultiu del panís, la canya de sucre, la palma i la colza. Totes dues activitats, combinades amb l'explotació fustera, estan provocant un ritme de desforestació mai abans vist.

Entre 2000 i 2010, la destrucció anual de boscos ha estat de 13 milions d’hectàrees (més de 4 cops la superfície de Catalunya cada any). Els ecosistemes forestals suposen el 75% de les reserves totals de carboni en la biomassa terrestre i un 40% de les existències de carboni orgànic al sòl. Aquesta és una dada, encara que pugui no semblar-ho, increïblement important. La destrucció de la selva tropical produeix un deute de carboni que no es podrà compensar en segles.

Sempre que es parla de boscos i selves, es parla de l’Amazònia. Serà perquè alberga més de la meitat dels boscos humits tropicals del planeta. O per què la seva conca hidrogràfica descarrega a l’Atlàntic una mitja de 220.000 m³/segon. O perquè és la llar d’unes 30.000 espècies vegetals. O perquè només entre Brasil i Colòmbia es poden trobar un terç de les espècies vegetals que viuen al planeta. O perquè hi viuen 420 pobles indígenes, que parlen 86 llengües diferents. 

Diuen que l'Amazònia és el pulmó del planeta. Potser és cert. I de vegades sembla que des dels països rics s'estigui dient als brasilers i veneçolans de la selva que s'han d'espavilar per conservar-la, quan aquests països rics (Estats Units i Europa, principalment) són els responsables del desastre mediambiental global que fa que sigui tan important no destruir la selva. Clar que és el pulmó del planeta, però qui n'ha destruit l'altre, i el fetge, i els ronyons, i les venes i artèries? I com està el cor d'aquest pobre planeta al que agredim sense treva? I, a més del planeta (que sap gestionar-se molt bé ell solet), algú més posa el cervell a tot això?  

Seguint amb el tema de la selva, des d'aquí, en tot cas, s'hauria d'ajudar als seus habitants humilment a salvaguardar aquest gran patrimoni, sense demanar res a canvi més que l'aire que respirem, que és una mica millor gràcies a que hi ha selva. I, després, cadascú a casa seva a plantar arbres, molts arbres, que és el que necessita el planeta. Què és això de que una vida és completa quan es té un fill, es planta un arbre i s'escriu un llibre? D'acord que són algunes de les coses més importants que pot fer un ésser humà, però només per imprimir unes quantes còpies del llibre ja cal més d'un arbre! Cadascú hauríem de plantar un bosc sencer al llarg de la nostra vida!

Seguint amb l'Amazònia, els problemes que ens hi podem trobar són: 

• expansió creixent de l’agricultura de la soja transgènica i la ramaderia; 
• activitat forestal no sostenible (més de 2.000.000 Ha/any desforestats);
• acaparament de terres expulsant i matant als pobles indígenes;  
• contaminació de l’aigua per la mineria i l’extracció de petroli; 
• ampliació de les infraestructures vials (de 30.000 km al 1975 a 300.000 km al 2004);  
• contraban d’animals salvatges; 
• intoxicació i mort de peixos amb herbicides;  
• esclavització dels indígenes com a mà d'obra (sí, al segle XXI encara hi ha esclaus!); 
• inseguretat alimentària (el 35% de la població amazònica brasilera en pateix en grau mitjà o greu).  

Totes aquestes barbaritats no les fan els yanomami ni els awàs ni cap altre poble originari de la selva, que hi viurien, si els deixessin, d'una manera molt més sostenible que la que tenim nosaltres.

"Hubo árboles antes de que hubiera libros, y acaso cuando acaben los libros continúen los árboles. Y acaso llegue la humanidad a un grado de cultura tal que no necesite ya de libros, pero siempre necesitará de árboles, y entonces abonará los árboles con libros" 

Miguel de Unamuno

la república "democràtica" del congo

Penso en el terme minerals en conflicte, del que parlava fa pocs dies, que em sembla acusador per a les pobres pedres, com si elles tinguessin la culpa de les guerres pel seu control. Penso en tota la tecnologia tacada de sang que passa per les meves mans a diari, començant per la computadora on estic escrivint aquest text. Penso en les vegades que he passat per la deixalleria del meu poble, intentant ésser un bon ciutadà, a portar discs durs, telèfons o altres aparells electrònics que passen de meravellosos a inservibles en períodes de temps realment vergonyosos. Una paradoxa... La cerca de la coherència continua.

Hi ha un país que és protagonista de bona part de les històries més dures sobre els conflictes pels minerals al món d'avui dia. És la República Democràtica del Congo. Són històries de violació dels drets humans, d’espoli de la natura, de guerra, de mort. Històries que passen a un dels països amb més riquesa natural del món. Quan vaig estar a Cabinda (Angola) fa 4 anys, com explicava fa no gaire, els seus habitants parlaven de la RDC com si fos el mateix infern.

La RDC és un país, com dic, amb una gran riquesa natural, sobre tot mineral (cobalt, coure, or, diamants, coltan, cassiterita, urani, petroli, etc.) que, ben utilitzada, podria ser una font de benestar per a tots els seus habitants. Es tracta de la segona economia d’Àfrica en producte interior brut. Però aquesta riquesa, per als congolesos, és del tot negativa. L’explotació minera és la principal causa dels conflictes que ha viscut el país (en guerra oficialment entre 1998 i 2003). No hi ha conflictes importants entre la gent si no hi ha armes. Dels subministraments de fusells i bales s'ocupen els xinesos, russos i nord-americans (aquests últims autoproclamats custodis de la pau mundial), com no podia ser d'una altra manera. Una altra paradoxa...

Tot i la seva riquesa, la RDC ocupa un dels últims llocs de l’Índex de Desenvolupament Humà que cada any publica l’ONU. Una altra paradoxa. Els bancs de Zurich guarden 4.200 milions d’euros tacats de sang dels dirigents de la RDC, segons el vicepresident del Comitè Assessor del Consell de Drets Humans de l'ONU, Jean Ziegler.

Des de 1998 han mort a causa de la guerra, segons Amnistia Internacional, 5,4 milions de persones, el 8% de la seva població, una barbaritat. A més (aquesta dada és especialment horrible), la RDC és el pitjor país del món per a ser dona: algunes ONG parlen de més de 1.000 violacions diàries. La SIDA viu a la RDC, és clar, com peix a l'aigua. L’any 2013 es van desplaçar de les seves llars 1 milió de persones fugint de la violència.

A més està el tema de la selva. La selva del Congo és la segona massa forestal més gran del món. Quan el país estava en guerra oberta era difícil talar arbres i transportar-los cap a la resta del món. Ara, cada cop és més difícil protegir la selva. Algunes de les tribus de la selva són les que aquí anomenem pigmeus (el terme agrupa a un conjunt de petites tribus que habiten l'Àfrica central). Molts d'aquests pobles bosquimans caçadors-recol·lectors han estat expulsats de la selva per interessos miners, fusters o agrícoles. Inclús, en alguns casos, han estat expulsats de les seves terres en nom del conservacionisme (amb la connivència d'alguna ONG global), com denuncia Survival International. Una altra paradoxa...

Per acabar-ho d’adobar, el 48% de la superfície del Congo l’ha comprat la Xina i alguns fons d'inversió, desplaçant de les seves terres a milers i milers de congolesos (crec que aquesta dada li he escoltat a l'Esther Vivas). A la RDC, a més, s'han de produir aliments per a altres països mentre ells passen gana. L'enèsima paradoxa...

---