Penso en el terme minerals en conflicte, del
que parlava fa pocs dies, que em sembla acusador per a les pobres pedres, com
si elles tinguessin la culpa de les guerres pel seu control. Penso en tota la
tecnologia tacada de sang que passa per les meves mans a diari, començant per
la computadora on estic escrivint aquest text. Penso en les vegades que he
passat per la deixalleria del meu poble, intentant ésser un bon ciutadà, a
portar discs durs, telèfons o altres aparells electrònics que passen de
meravellosos a inservibles en períodes de temps realment vergonyosos. Una
paradoxa... La cerca de la coherència continua.
Hi ha un país que és protagonista
de bona part de les històries més dures sobre els conflictes pels minerals al
món d'avui dia. És la República Democràtica del Congo. Són
històries de violació dels drets humans, d’espoli de la natura, de guerra, de
mort. Històries que passen a un dels països amb més riquesa natural del món.
Quan vaig estar a Cabinda (Angola) fa 4 anys, com explicava fa no gaire, els
seus habitants parlaven de la RDC com si fos el mateix infern.
La RDC és un país, com
dic, amb una gran riquesa natural, sobre tot mineral (cobalt,
coure, or, diamants, coltan, cassiterita, urani, petroli, etc.) que, ben
utilitzada, podria ser una font de benestar per a tots els seus habitants. Es
tracta de la segona economia d’Àfrica en producte interior brut. Però
aquesta riquesa, per als congolesos, és del tot negativa. L’explotació minera
és la principal causa dels conflictes que ha viscut el país (en guerra
oficialment entre 1998 i 2003). No hi ha conflictes importants entre la gent si
no hi ha armes. Dels subministraments de fusells i bales s'ocupen els xinesos,
russos i nord-americans (aquests últims autoproclamats custodis de la pau
mundial), com no podia ser d'una altra manera. Una altra paradoxa...
Tot i la seva riquesa, la RDC
ocupa un dels últims llocs de l’Índex de Desenvolupament Humà que cada
any publica l’ONU. Una altra paradoxa. Els bancs de Zurich guarden 4.200
milions d’euros tacats de sang dels dirigents de la RDC, segons el
vicepresident del Comitè Assessor del Consell de Drets Humans de l'ONU, Jean
Ziegler.
Des de 1998 han mort a causa de
la guerra, segons Amnistia Internacional, 5,4 milions de persones,
el 8% de la seva població, una barbaritat. A més (aquesta dada és especialment
horrible), la RDC és el pitjor país del món per a ser dona: algunes ONG
parlen de més de 1.000 violacions diàries. La SIDA viu a la RDC,
és clar, com peix a l'aigua. L’any 2013 es van desplaçar de les seves llars 1
milió de persones fugint de la violència.
A més està el tema de la selva.
La selva del Congo és la segona massa forestal més gran del món. Quan el país
estava en guerra oberta era difícil talar arbres i transportar-los cap a la
resta del món. Ara, cada cop és més difícil protegir la selva. Algunes de les
tribus de la selva són les que aquí anomenem pigmeus (el terme
agrupa a un conjunt de petites tribus que habiten l'Àfrica central). Molts
d'aquests pobles bosquimans caçadors-recol·lectors han estat expulsats de la
selva per interessos miners, fusters o agrícoles. Inclús, en alguns casos, han
estat expulsats de les seves terres en nom del conservacionisme (amb la
connivència d'alguna ONG global), com denuncia Survival International.
Una altra paradoxa...
Per acabar-ho d’adobar, el 48% de
la superfície del Congo l’ha comprat la Xina i alguns fons d'inversió,
desplaçant de les seves terres a milers i milers de congolesos (crec que
aquesta dada li he escoltat a l'Esther Vivas). A la RDC, a més, s'han de produir aliments per a altres països mentre
ells passen gana. L'enèsima paradoxa...
