el dia que em vaig fer vegetarià

Ja vaig parlar en un article de la influència que té el consum de carn sobre la desforestació de l’Amazònia. Però també la té sobre la pobresa, la fam i les migracions a l’Àfrica, sobre el canvi climàtic i sobre la pèrdua de biodiversitat al planeta. El tema és molt més global del que de vegades sembla. L’explicació té a veure amb la gran superfície de terra cultivada i la quantitat d’aigua que fan falta per a produir el menjar als pobres animals.

Segons l’estudi “Atlas de la carne”, de la Fundació Heinrich Böll, per a “produir” un kg de carn de vedella fan falta 6,5 kg de gra (soja, blat de moro, blat), 36 kg de farratge i 15.500 litres d’aigua. A nivell mundial, més de la meitat dels cereals que es produeixen es dediquen a l’alimentació animal. Un terç de la superfície mundial cultivada es dedica a farratges.

Tot i que el consum de carn als països desenvolupats està una mica estancat després de diversos decennis augmentant (suposo que estem arribant al sostre d’obesitat i malalties coronàries), a les economies emergents (l’Índia i la Xina, principalment) el consum està creixent per l’augment de la demanda de les classes mitges. Es calcula que l’any 2050 seran necessàries 470 milions de tones de carn (actualment es consumeixen 300 milions per any). La producció de soja s’haurà de duplicar: passarem dels 260 milions de tones actuals als 515 milions de tones. No sabem d’on sortirà tota la soja: es crearà una varietat transgènica que produeixi el doble per hectàrea? Sembraran de soja tota l’Amazònia i amb els arbres que talin faran escuradents (molt útils quan es menja molta carn)?

Per fer-nos una idea ràpida del consum actual, al món es consumeixen, entre molts altres animals, 60.000 milions de pollastres en un any, una mitja de 9 pollastres per persona i any. Sabem que hi ha molts milions de persones que gairebé no saben ni com és un pollastre. Això vol dir que als països rics se’n mengen molts més de 9 pollastres per any i persona. Ufff!

Un terç de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) es déu a la ramaderia intensiva. Un exemple: al Brasil es va calcular que 1 kg de soja genera 7,7 kg de GEH. I en calen molts, de kg de soja, per cebar una vedella...

Dit tot això, explicaré que per a mi el vegetarianisme (de fet, jo sóc gairebé vegà, doncs no menjo ous i làctics només esporàdicament) és una opció personal i que no se'm passaria mai pel cap criminalitzar les persones que mengen carn. Jo ho vaig fer durant molts anys. I vaig deixar de menjar carn per una combinació de preferències alimentàries (mai he menjat peix i la carn mai m'ha agradat gaire), consciència ambiental (tot allò que té a veure amb els GEH, la desforestació, etc) i consciència pel patiment animal, del qual no he parlat en aquest article. No crec que ser vegetarià em faci millor persona que qui no ho sigui, però sí sé que ser-ho em fa semblar-me més a qui vull ser.

Crec que qualsevol elecció que ens fa caminar cap a un món més sostenible és molt millor quan forma part d'una "frugalitat no-repressiva" (aquesta expressió, que m'encanta, li he pres a Jorge Riechmann, en un text on parla d'Epicur, un altre dia en parlem). És a dir, com una forma conscient escollida lliurement i sense sacrificis imposats, ni per la societat ni per un mateix. Això sí, crec que és important tenir informació per a prendre decisions. Si llegint aquest text algú decideix disminuir una mica el seu consum de carn, l'estona d'escriure haurà estat amortitzada.

moviments camperols: terra i lluita

Aquest article és el pagament d’un deute, l'humil manera de fer un petit homenatge. Crec que devem molt a les persones que viuen cada dia defensant un petit tros de terra de l’especulació, de la contaminació, de la mort. Si pensem en viure de l’agricultura a les nostres condicions (preus de la terra abusius, manca d’aigua, dificultats de comercialització, etc.) ja és prou complicat. Fer-ho a Hondures, al Brasil o a Thailàndia no arribo a imaginar com déu ser. Explico quatre coses d’alguns dels moviments camperols més importants del món:

El Moviment dels Treballadors Rurals sense Terra (MST) és un moviment social brasiler que agrupa més de 350.000 famílies. Treballa per la reforma agrària i la justícia social. Es va fundar l’any 1985 com a resposta a la fam secular de terra dels camperols, i la seva força es troba en la capacitat solidària davant de les injustícies. L’ocupació, principal instrument de pressió en la seva lluita no violenta, és a la vegada una escola de conscienciació i socialització de desenes de milers de camperols. Els latifundistes, per la seva part, estan declarant la guerra contínuament als camperols: persecucions, empresonaments i tortures, expulsions violentes de terres ocupades, incendis de seus sindicals, judicis amanyats amb proves falses i acusacions inventades, inclús desaparicions i assassinats,...

La Vía Campesina és un moviment internacional, nascut al 1993, que representa a més de 200 milions de camperols de 73 països. Planteja la cerca de la justícia social, la dignitat i la sobirania alimentària dels pobles mitjançant l’agricultura, la ramaderia i la pesca sostenibles, sanes i de petita escala. Es defineix com un moviment autònom, pluralista i multicultural, sense afiliació política o econòmica de cap tipus. La FAO (Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació) i el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides es veuen obligades a escoltar la seva veu.

Grain es defineix com una organització internacional que treballa recolzant els camperols en petita escala i a moviments socials en les seves lluites per aconseguir sistemes alimentaris basats en la biodiversitat i controlats comunitàriament. La pèrdua de la diversitat genètica a l’agricultura i l’acaparament de terres als països del sud són els seus principals camps d’actuació. Els països en vies de desenvolupament (o sigui, “pobres”) han sofert durant les darreres dècades una enorme pressió per part de les grans multinacionals del sector agrari, que han intentat blindar el seu monopoli per augmentar els seus ingressos a costa d’arruïnar els agricultors. Aquí és on Grain posa el seu gra de sorra.

La lluita dels camperols del món ha tingut moltes baixes durant el seu recorregut. Si atenem a les notícies que rebem pels canals convencionals (que els ometen totalment), sembla que les morts dels camperols a mans de terratinents i multinacionals sigui una cosa del passat. Res més lluny de la realitat. N’he trobat més casos a Amèrica Llatina, pel tema del idioma de les coses que llegeixo, però n’hi ha morts a tot el món. Serveixi aquest petit llistat com a homenatge a la lluita camperola:

Rufino López (Hondures, 1932-1965). Líder camperol que va lluitar amb la guerrilla en contra de la dictadura militar. Va morir assassinat per l’exèrcit.

Rubén Jaramillo (Tlaquiltenango, Mèxic, 1900-1962). Cofundador de la Unión de Productores de Caña de México. Participà a la Revolució mexicana junt a Emiliano Zapata. Va morir assassinat pels militars junt amb la seva família.

Lázaro Condo (Chimborazo, Equador, mort al 1974). Líder indígena que va impulsar els aixecaments per demanar la reforma agrària. Va morir a mans de la policia quan va intentar ocupar les terres a les que tenia dret segons el Institut per a la Reforma Agrària.

Mamá Tingó (República Dominicana, 1921-1974). Activista pels drets dels camperols, va ser assassinada a Hato Viejo (Yamasá) pel terratinent que li va usurpar les terres que la seva família havia treballar durant 50 anys.

Cristian Ferreyra (San Antonio del Pueblo Lule Vilela, Argentina, 1988-2011). Camperol indígena que va morir tirotejat el novembre de 2011 en el marc d’una disputa de terres. Al 2014 s’ha celebrat el judici contra 6 persones implicades, entre elles l’autor material, el sicari Javier Juárez (condemnat a 10 anys de presó), i l’empresari Jorge Ciccioli, autor intel·lectual, que va ser absolt.

Ambrósio Vilhalva (Mato Grosso, Brasil, 1960-2013). Va liderar la lluita de la seva comunitat guaraní, Guyra Roká, per les terres on van viure els seus ancestres, de les quals van ser expulsats als anys 40. Va morir apunyalat per encàrrec dels terratinents quan el seu poble va tornar a ocupar les terres.

Cícero Guedes do Santos (estat de Rio de Janeiro, Brasil, 1958-2013). Dirigent del Moviment de Treballadors Rurals sense Terra de Brasil, va encapçalar l’ocupació de terres a Usina Cambahyba que va donar origen al campament Luiz Maranhão. Assassinat de deu trets en una plantació de canya.

Edwin Chota (Pucallpa, Perú, 1961-2014). Defensor de la selva. Va decidir ser asháninka a la comunitat Alto Tamaya–Saweto i lluitar contra la tala il•legal de l’Amazònia peruana. Durant 12 anys va denunciar les tales, però la seva lluita va ser invisible fins que el van assassinar amb els seus companys Leoncio Quincima, Jorge Ríos y Francisco Pinedo.

Cleomar Rodrigues de Almeida (Pedras de Maria da Cruz, Minas Gerais, Brasil, 1968-2014). Fou coordinador polític de la Lliga dels Camperols Pobres (LCP) de Nord de Minas i Sud de Bahia. Va ser assassinat pels pistolers dels latifundistes quan tornava a casa.

Margarita Murillo (Villanueva Cortes, Hondures, 1948-2014). Líder històrica de la lluita camperola al seu país. Era presidenta de l’empresa Asociativa Campesinos de Producción Las Ventanas, així com la fundadora del partit Libertad y Refundación (Libre). Va ser assassinada mentre treballava la terra, uns dies després que el seu fill Samuel fos desaparegut pels pistolers. 

Digno Darío Gonzales Maidana (Departament de Itapúa, Paraguay, 1972-2014). Dirigent de base de la Unión Campesina Nacional. Va rebre amenaces des de 2001, quan va ocupar unes terres amb un grup de companys, on avui està l’assentament 13 de Mayo. Fou assassinat per sicaris quan tornava a casa en moto el dia de Nadal.

Carlos Alberto Pedraza Salcedo (Bogotà, Colòmbia, 1985-2015). Líder del Congreso de los Pueblos de Colombia i militant en diferents organitzacions polítiques i socials. Assassinat per un grup paramilitar anomenat Águilas Negras.

Chai Bunthonglek (comunitat Khlong Sai Pattana, districte de Chairubi, Tailàndia, 1953-2015). Defensor dels drets a la terra, membre de la Federació de Camperols del Sud de Tailàndia. Va ser assassinat a trets, per sicaris de la Jew Kung Juy Development Company, l’11 de febrer de 2015. 

Berta Cáceres (indígena lenca, Hondures, 1973-2016). Mare de 4 fills. Coordinadora general del Consejo Cívico de las Organizaciones Populares y Autóctonas de Honduras (COPINH). El propi estat hondureny condemnava i castigava les seves actuacions en contra de les multinacionals que arrasen els recursos del seu país. Va rebre diferents reconeixements internacionals, entre ells el Premi Goldman al 2015 per la defensa del medi ambient. Va morir assassinada mentre dormia la nit abans de complir 43 anys.

Només a Hondures, 111 activistes camperols van morir de 2002 a 2014. Al Paraguai, entre 2012 i 2014 van morir assassinats 24 camperols.

No tots els líders dels moviments per a la defensa dels camperols han mort en la seva lluita. He trobat un cas d’una líder que va morir quan va decidir la Natura, i no altres homes:

Mamá Dolores Cacuango (pueblo Cayambi, Equador, 1881-1971). Activista pels drets indígenes i camperols, i referent del feminisme al seu país.

l'home-pluja de rajastan

Avui, un altre cop, parlaré d'una d'aquelles persones que canvia el món cada dia. Posem-nos en situació: Rajastan, estat semidesèrtic al nord de l’Índia. En aquesta zona, la manca d’aigua era el més gran dels problemes. El motiu: l’escassa pluviometria i la pèrdua dels sistemes tradicionals per a recollida d’aigua superficial, els safarejos anomenats “johads” i les presses de contenció. El aigua era extreta de la terra amb pous moderns, que feien baixar el nivell freàtic. La vegetació no tenia humitat superficial i estava morint per tota la zona, amb l’erosió i la pèrdua de biodiversitat que això suposava. Cal afegir l’absoluta impossibilitat de cultivar unes terres totalment seques, que va fer que la població local emigrés a les ciutats en busca de feina.

En Rajendra Singh (Índia 1959) porta des de 1984 treballant, amb la seva ONG Tarun Bharat Sangh, al Rajastan. Singh i els seus companys van començar excavant un “johad” a Gopalpura. Al 1996 havien recuperat 9 “johads”, amb l’ajut de la gent del poble. El nivell d’aigua dels pous es va recuperar, la vegetació va ressorgir i els homes van tornar a l’agricultura, convertint l’entorn del poble en una zona verda que va cridar l’atenció dels pobles veïns. 

Rajendra Singh ha promogut la restauració de les reserves hídriques a més de 1.000 pobles del Rajastan, amb la recuperació de 8.600 “johads” i altres construccions per a la captació d’aigua. La coberta vegetal de la regió s’ha incrementat en un terç i els seus 5 principals rius tornen a portar aigua. I, el millor de tot, a un cost ridícul, assumible per totes les comunitats. Els seus mètodes s’estan exportant a altres regions de l’Índia i d’Àfrica, i estan fent pensar als mandataris de tot el món.

gambes pelades

Aprofundint en el tema dels mars i oceans. Sembla ser que un dels principals problemes que tenen és que són un important embornal del CO₂ de l’atmosfera. I què és un embornal? Doncs és un procés que ajuda a reduir la concentració de CO₂ de l’aire (com fan els boscos, per exemple). O sigui, que l’oceà ajuda a apaivagar el canvi climàtic. Això, és clar, no és gratuït: l’augment de la concentració d’aquest compost a l’aire provoca l’acidificació de l’aigua, doncs en contacte amb aquesta es produeix àcid carbònic. Comparada amb els nivells preindustrials, l’acidificació de les aigües salades ha augmentat en un 30%, fent que el pH baixi fins a límits molt perillosos. A la Natura, tot forma part d’un equilibri molt fràgil, que l’home té una gran capacitat per trencar.

Aquesta acidificació de l’aigua dels oceans porta associada una conseqüència nefasta: com que disminueix la disponibilitat dels ions carbonat, els mol·luscs i peixos tenen dificultats per a formar les seves conxes i esquelets. Les espècies més amenaçades són crancs, ostres, gambes, etc. Algunes d’elles pot ser aconseguiran adaptar-se d’alguna manera, però moltes altres desapareixeran si no fem alguna cosa per evitar-ho. I la desaparició d’aquestes espècies tindrà una gran importància, no només econòmica i alimentària per les captures pesqueres, sinó també pels desequilibris que això suposarà als ecosistemes marins, amb la destrucció de cadenes tròfiques, ja que moltes d’aquestes espècies formen part de la dieta d’altres animals més grans.

L'acidificació està provocant també la destrucció dels esculls de corall. Entre el 1980 i l’actualitat se n’han destruït el 38% dels que hi havia al planeta. A més de ser imprescindibles per la seva bellesa, també ho són per a milers d’espècies de peixos, que els fan servir com a refugis i àrees de cria.

Ja he parlat, en algun moment, de les illes de plàstics als oceans. Cal afegir, entre els problemes marins, la sobrepesca. Les poblacions de tonyina i peix espasa han caigut un 90% en els últims 50 anys, per citar un cas. A més, la pressió dels països rics sobre els mars provoca que els pescadors locals d’alguns llocs del planeta hagin perdut el seu mode de vida, que potser ells feien servir de manera sostenible.

Un estudi de la FAO diu que el 77% de les espècies marines estan afectades per la sobrepesca. El 25% d’elles estan en greu perill d’extinció, segons un estudi de la Universitat de Sheffield (EUA), per la sobrepesca, el canvi climàtic, la contaminació i la pèrdua dels ecosistemes marins, com els esculls de corall. Un 25% dels peixos capturats es tornen a l’aigua morts per que no són l’espècie que es buscava. Tortugues, dofins i albatros (d’aquests, 100.000 a l’any) són víctimes dels sistemes de captura. Greenpeace té una publicació que es diu “Llista vermella de les espècies pesqueres”.

Per tot plegat, la vida al mar es complica terriblement.

l'aigua que surt de l'aixeta ve del riu

Un pare em va explicar aquesta anècdota: un dia la seva filla va arribar de l’escola preocupada. Li va dir: “Papa, avui ens ha dit la mestra que l’aigua que surt de l’aixeta ve del riu. Hem de gastar-ne menys o no n’hi haurà pels peixos”. Penso en la meva filla...

Un americà gasta 2.800 m³ d’aigua en un any (més de 7,5 m³ diaris), mentre que un asiàtic en gasta 1.100. Encara que al planeta hi ha 1.400 milions de km³ d’aigua, només és aigua dolça el 2,5% (37 milions de km³) i, d’aquesta, el 90% es troba als casquets polars i a reservoris profunds. Al final, només són fàcilment disponibles 4,3 milions de km³. Uns 127.300 km³ es troben a rius, llacs i aiguamolls. En realitat, n’és molt poca i no l’administrem gens bé. Hi ha un problema d’educació exasperant, tant pel que fa a l’ús de l’aigua com dels altres recursos naturals.

Filla meva: ara encara no saps que 800 milions de persones, segons la UNESCO, viuen sense una font fiable d’aigua potable i que pel 2050 el 40% de la humanitat viurà en zones amb problemes hídrics severs. Ningú t’ha explicat encara que a Europa el 43% de l’extracció d’aigua dolça s’utilitza per al procés de refredament de les centrals tèrmiques. Això és una barbaritat. O que a Uzbekistan, a l’Àsia central, el reg de les plantacions de cotó (que es fa servir a les fàbriques d’H&M o Zara, a Bangladesh o l’Índia) ha dessecat el Mar d’Aral, per exemple. O que hi ha països, com Tanzània, on ja hi ha conflictes armats per l’aigua. O que als darrers 50 anys s’ha multiplicat per 3 l’extracció d’aigua dolça i al darrer segle, per 8. Tindré feina per explicar-te tantes coses tristes i més feina tindrem a lluitar per a canviar-les.

Fent números rodons, es pot dir que el 70% de l’aigua es consumeix a l’agricultura (la tercera part d’aquest percentatge es dedica a la ramaderia, directa o indirectament), el 20% a la indústria i el 10% a les llars. A més, es calcula que el 80% de les aigües superficials estan contaminades per nitrats i el 70% per fosfats. Per les aigües subterrànies, els percentatges són del 70 i el 50%, respectivament. Segur que m’acabaràs preguntant: papa, si l’ésser humà és capaç de fer això amb allò que més necessita per viure, què no serà capaç de fer? I no sabré què dir...

el vell llop de mar defensa el ramat de dofins

Avui penso en el mar. M'ha portat a pensar-hi una llauna de tonyina que he trobat abandonada als camps pels quals passejo. No és gaire romàntic, ho reconec. La llauna m'ha fet companyia una bona estona i hem pogut compartir les nostres impressions sobre la sobrepesca i el futur de la vida als mars. Cap dels dos ens hem mostrat gaire optimistes al respecte, potser per la calor. Ens hem acomiadat a un bonic contenidor groc amb vistes als camps, on s'ha quedat còmodament allotjada. Ja sense companyia, he tornat pensant  en un personatge del que vaig saber fa uns anys i quan he arribat a casa he buscat unes notes que vaig prendre quan vaig llegir un article sobre ell. El diari britànic "The guardian" el considerava fa uns anys una de les "50 persones que poden salvar el món".

Reconec que, tot i ser un pacifista convençut, de vegades hi ha alguna actitud contundent en resposta a abusos contra la Natura que em desperta certa simpatia. Hi ha un vell llop de mar, en Paul Watson (Canadà, 1950), que es dedica a fer la vida impossible als que atempten contra la fauna marina. I ho fa amb els mitjans que considera necessaris, donant prioritat a la defensa dels animals marins sobre la de les persones que intenten fer-los mal. Això li va costar estar en busca i captura per la Interpol durant anys, per denúncies dels governs de Costa Rica i Japó, i ésser detingut a Alemanya l'any 2012. Ha tingut problemes amb la "justícia", a més, a Islàndia, Noruega, Canadà i algun altre país. L'últim que vaig escoltar d'ell és que viu a Vermont, als Estats Units, a terra ferma.

Tot això, en Paul ho ha fet amb la Societat de Conservació Sea Sheperd, que va fundar l’any 1981, quan va marxar per desavinences de Greenpeace (de la qual va ser un dels fundadors als anys 70). Entre les seves intervencions es troben la defensa de les foques al Canadà, dels lleons marins a Namíbia, dels calderons a les Illes Feroès, dels ossos polars a Alaska i Canadà, dels dofins al Japó, de les balenes a l’Antàrtida, ... Actualment, Sea Sheperd està centrant molts esforços també en la defensa dels esculls de corall, ecosistemes increïblement biodiversos que s’estan perdent a un ritme més que alarmant degut a activitats humanes (pesca d'arrossegament, contaminació i acidificació del mar, etc.).

Ha arribat a un acord amb el govern d’Equador per tal que Sea Sheperd sigui una agència oficial de l’estat i patrulli en nom d’aquest pel Parc de les Illes Galápagos. És un model interessant per a la protecció de la Natura posar-la en mans de qui sap com cuidar-la.

 "No podem dependre dels governs, ni de les institucions, ni de les grans organitzacions. Ells són la burocràcia. Allò impossible pot ser possible gràcies a la passió dels individus" 

"Per a lluitar contra els pirates, has de ser un pirata"

els meus camins (II): l'agricultura lliure

Algú podria dir: “Vinga! Un altre il·luminat venent un nou mètode agrícola innovador que ha de salvar el món de la fam i del canvi climàtic!” Què va, què va! Jo mai aspiraria a això. Tant de bo en sabés suficient com per a poder proposar mesures per a canviar el món. Amb aquesta reflexió només vull explicar com crec que ha de ser l’agricultura ecològica del futur (proper), que ha de trencar amb molts dels esquemes del present. Amb tota la humilitat, creieu-me...

Crec que l’agricultura ecològica actual es fonamenta bàsicament en obtenir un producte lliure de biocides i transgènics, i poca cosa més. En resum, es centra en el resultat, que sigui bo a nivell individual, per a la persona que se’l menja (que viu, normalment, a un país ric). No tirar biocides a la terra també és positiu, és clar. Però entenc que “ecològic” vol dir molt més: que vetlla per la Terra, en el seu conjunt. Ja vaig compartir en aquest bloc un article-pataleta on parlava d’això, que es va publicar a la revista Ae fa uns mesos. I en un altre que es va publicar al següent número, que va sortir fa cosa d’un mes i escaig. Hem de pensar en energia, en residus, en emissions de gasos d’efecte hivernacle (tres aspectes fonamentals de la petjada ecològica), i en responsabilitat social. En aquests temes no s’hi val tot. Si no els tenim en compte, estem fent “agricultura pseudo-ecològica industrial” o “agricultura convencional de productes pseudo-ecològics”.

L’agricultura que defenso, per tant, és molt senzilla. S’assembla molt més a la que feia el meu besavi a Alburquerque que a la que em van ensenyar a la universitat. No dic, no se m’acudiria mai, que haguem de renunciar als avenços que fan més còmoda la vida de l’agricultor, però defenso que hem d’analitzar cada cas i aplicar els mitjans adequats amb el mínim impacte negatiu per a la Natura. I essent conscients de la situació actual del planeta, amb la fam i la desnutrició de milions de persones, el canvi climàtic, l’escassetat d’aigua, l’extinció d’espècies, la contaminació d’aire i aigua, i tants altres problemes.

L’agricultura ha de formar part d’un sistema basat en una economia col·laborativa, verda, responsable, local, pel bé comú; en una educació holística, amb els nens i nenes en contacte amb la natura, on els valors i la consciència són el més important; i, ja posats, en la democràcia real, que ens faci poder escollir de veritat qui ens governa, però també què mengem, com es cuida la nostra salut i la del nostre planeta, què es fa amb els nostres impostos.

A aquesta agricultura que vull li dic, de vegades, “agricultura lliure” o “agricultura profunda”, però també li podríem dir “agricultura antisistema” o “agricultura clandestina”, com li diu Jairo Restrepo a la seva manera de fer. L’agricultura lliure no és cap mètode ni cap escola ni cap sistema. De fet, no és res en si mateixa. Està oberta a totes les aportacions que facin que l’agricultor pugui treballar sense ser ostatge del mercat global, de les grans corporacions químiques i de llavors, de les petroleres, etc. L’agricultura que faig és respectuosa amb totes les formes de vida, lliure als seus plantejaments i al seu funcionament, i viu de moltes fonts; té molt d’agricultura regenerativa i permacultura, quelcom de biodinàmica, d’agricultura natural i sinèrgica, potser alguna coseta de biointensiva, amb l’essència de l’agricultura tradicional, i jo què sé què més.

Parlaré, en propers articles, de cultius de microorganismes, de fitogeografia, de cromatografies, de disseny en línia clau, de biochar, de biomímesi, de tecnologies intermèdies, de biopreparats, de trofobiosi, de pindolació de llavors, de cicles naturals, de xerojardineria, d’entomoecologia, ... i, com no, d’ecologia profunda. Res que hagi inventat jo. Això sí, de tot el que explico he estudiat molt, ho he posat a la pràctica de diferents maneres, he introduït variants, li he donat les voltes que he pogut o sabut. En molts casos he arribat a treure conclusions pròpies, en d’altres continuo investigant, en alguns potser no aconseguiré entendre res. Tot forma part del meu bagatge al camp que, per a mi, és la vida. Tot forma part de mi.

Cada camí que explicaré és una eina o una idea, o una ciència o una filosofia o una tècnica, que m’ajuda a avançar, a explicar el que veig, a millorar la meva relació amb la Natura i el cultiu d’aliments. Tots els meus camins, els que trobo al meu viatge i em faig meus (i tu pots fer-te teus) són paral·lels i es creuen a tot arreu, tots em porten al mateix lloc i cadascú a un nou indret meravellós. Tant de bo, si et dóna per llegir-los, aquests escrits t’ajudin a trobar noves eines per a la cura del teu hort, a veure alguna cosa nova quan observes la natura al teu voltant, a participar del coneixement universal, a cultivar els teus aliments d’una manera més lliure.

els meus camins (I)

Fa temps que vaig començar a escriure uns apunts sobre la meva manera de fer agricultura i jardineria. Per a compartir-los, és clar. Per tal de fer-ho, he començat un petit recull de tècniques i altres eines que faig servir, agrupades per aplicacions: disseny, diagnosi, millora de la fertilitat i de la biodiversitat, etc. Però, quan m’he posat a intentar fer una introducció de tot plegat, amb un petit apunt filosòfic, me n’adono que m’ha sortit un text de l’estil de la “filosofia de les 7 generacions posteriors” dels indis americans. I em ve de gust compartir-ho, què carai! A propers escrits ja parlaré d’aquestes tècniques, que igual a algú que no les coneix li poden interessar. Aquestes són algunes de les frases que em dic a diari (i a les que no sempre faig cas), per tal d’intentar ser millor persona i millor cuidador de la T(t)erra:

 

Deixa que la Natura actuï. Ella sempre en sap més. Estima-la, tal com és. Observa, sempre observa amb atenció. A partir de l’observació, intenta entendre. Sigues conscient de la teva pròpia ignorància. No perdis de vista com de petit ets al costat de la Natura.

Mira sempre on trepitges. No deixis petjada. Pensa en qui ha de venir al darrera. No facis gaire. Fes només allò que serveixi per a la millora de la biodiversitat, la fertilitat de la terra i la riquesa genètica, que són tres noms per a una mateixa cosa, la Vida.

Gaudeix de la terra, però no vulguis mai posseir-la. Viu, encara que només sigui de tant en tant, d’una manera salvatge. Practica l’agricultura com l’art sagrat que és. 

Respira. Això et connecta amb el món, et connecta amb les persones. 

Practica l’ecologia reverencial. Viu sobre la Terra amb humilitat i gratitud.

Cuida la memòria biocultural. Respira la saviesa ancestral per cada porus. Escolta, sempre escolta. Parla poc i amb humilitat.

Persegueix el bé comú. L’egoisme i l’avarícia no porten enlloc. Treballa amb responsabilitat cap als altres. Aprèn a renunciar sense fer sacrificis. Aprèn a viure senzillament, per tal que les altres persones, senzillament, puguin viure.

Busca l’autosuficiència. Recicla, reutilitza, redissenya, recull, reaprofita, repensa. Intenta no contaminar, no embrutar, no generar residus innecessaris. No hi ha una catifa sota la qual amagar-los.

Investiga i estudia cada dia. Intenta aprendre quelcom nou. Pensa, però també sent. Busca els equilibris, entre ciència i espiritualitat, entre pensament i sentiment.

Allunya l’arrogància. Dóna sempre les gràcies. Demana perdó quan sigui necessari. Més humilitat, mai en sobra. Estima el que fas, com el que fas t’estima a tu.

Busca la llibertat en el cultiu de la terra. Busca-hi també la bellesa. Troba la felicitat mentre treballes, i ajudaràs a molta gent a ser feliç.