jardineria confinada

Hi ha moltes maneres de fer jardineria, suposo que en això estem d'acord. Molta gent gaudeix amb les tisores a la mà retallant cada branqueta que sobresurt del dibuix del seu jardí que s'ha fet al cap. Jo no soc d'aquests. D'altres necessiten veure que tot està "net". Ni una fulla al terra, ni un bri d'herba als parterres. Tampoc soc d'aquests. També hi ha persones que estan tot el dia observant si hi ha bitxos a les seves plantes i treu els insecticides (siguin de síntesi o ecològics) a les primeres de canvi per a no deixar-ne cap ni un, sense saber molts cops ben bé si són "bons" o "dolents". Evidentment, tampoc no soc d'aquest grup. I hi ha molta gent que es troba als tres grups anteriors, és clar. I que ningú s'ho prengui com una crítica, si us plau. Jo, simplement, faig les coses com les sento.

I quins tipus de jardiner soc, doncs? 

M'agrada entendre la jardineria com una disciplina d'intervenció mínima i observació màxima. Això pel que fa al manteniment del jardí, és clar. La creació del jardí s'ha de fer amb uns criteris ben definits (en el meu cas basats en el disseny permacultural), de cara a construir un espai on poder gaudir i que generi els mínims maldecaps. 

Evidentment, si hi ha un problema greu podem analitzar la situació i fer alguna cosa, si s'escau. Està clar que el jardí és un espai on pot costar arribar a l'equilibri, degut que les plantes sovint creixen en unes condicions que no els hi són del tot favorables (volem plantes tropicals al Pirineu i plantes del Pirineu a la costa, els humans som així), i de vegades s'ha d'intervenir. Això sí, si no sabem el que fem, cometrem la mateixa errada un altre cop, o una de pitjor. Normalment, atacar al símptoma no és gaire bona idea. El que és important és buscar la causa d'aquell desequilibri i fer alguna acció per a corregir-la. De vegades es tracta de reconèixer una errada nostra en el disseny: hem posat una planta en un lloc massa ombrívol, o amb massa vent, o al costat d'una altra planta que no li fa bé. D'altres, es pot afegir a la terra algun nutrient, o sembrar una altra planta al costat que compleixi alguna funció necessària (atraure fauna amiga, eliminar nematodes, etc.).

Una altra cosa són els mitjans que es posen a disposició de la feina: eines, maquinària, substrats, testos, safates per a planter, mànegues de reg o tubs de degoteig. Hi ha qui compra plantes de flor en un garden cada principi de temporada i, inclús, qui va reposant les baixes que es van donant per la manca d'adaptació o de manteniment (normalment, de reg). Tot això necessita d'una inversió, que pot ser petita si volem, però... han d'estar obertes les botigues per a poder comprar!

Doncs bé, ara posem-nos en situació: us vull explicar què faig (i fem amb la família) al jardí de casa nostra. Hi portem vivint només uns pocs mesos i durant els primers, us podeu imaginar, no vàrem tenir gaire temps de posar-nos-hi. El jardí es circumscriu a uns petits parterres, estrets i omplerts de sauló, que envolten superfícies dures, enrajolades. Algunes de les plantes tenen força anys, com una buganvilla que cobreix la tanca que dóna al carrer, una olivera i alguns hibiscus. Hi ha rosers, evònims, lavandes, margarides africanes (Dimorphotheca), geranis, alguns margarides grogues (Euryops) i una vinya verge (Parthenocissus quinquefolia) enfilada per una tanca. No gaudeixen, en general, de gaire bona salut, en part degut a la manca d'aliment que hi ha a la terra on creixen, en part per un manteniment poc acurat. També vàrem portar les plantes que teníem a la nostra anterior casa.

Les primeres intervencions que vàrem fer amb la família van ser d'enriquiment de la terra afegint-hi compost de restes vegetals, i l'entrecavat de les parts més dures dels parterres. Això va anar molt bé! La buganvilla va florir al final de l'estiu i va estar tota la tardor en flor. Quan l'hivern va començar a afluixar, vàrem poder començar a fer planter per a posteriorment trasplantar-lo a l'hort (que encara estàvem buscant a la zona propera a casa). En aquestes, ens trobem amb el "confinament", que ens trenca els esquemes a tots els nivells i ens obliga a posar a treballar la imaginació. Disposem d'un banc de llavors, recull de molts anys de cultiu de la terra, on tenim força varietats hortícoles meravelloses per al cultiu i algunes flors i cereals. Algunes llavors, però, tenen massa anys (algunes varietats fa molts anys que no les renovo) i seran inviables. Doncs anirem provant...

A partir d'aquí, comencem a aprofitar tot l'espai als parterres i jardineres, i creem un llavorer a la terrassa amb els petits tests i safates que tenim. Per sort, vàrem comprar uns sacs de substrat ecològic uns dies abans del tancament. Hem enfilat pèsols per arbres i arbustos, hem sembrat ruca, alfàbrega, menta, julivert, fonoll, cigrons, panís, tomàquet, bleda, enciam, albergínia, mongeta, meló, carbassó, carbassa, cibulet, ... a tots els racons on hem trobat quatre dits quadrats de superfície disponible. El resultat: amb les pluges que hem anat gaudint i uns mims, estem veient créixer "un hort entre el jardí". He intentat anar apuntant tot el que hem sembrat, com sempre, per a poder aprendre de l'experiència. La idea és donar vida al jardí, promoure que hi visquin o el visitin el màxim número de bitxos diferents (excepte els mosquits, si pot ser), que la terra es regeneri, ...

Unes fotos que reflecteixen en part aquesta experiència:

1. Tomaquera de la varietat "Verd". 2. Papallona del gram (Pararge aegeria), si no m'equivoco. 3. Bouganvillea sp. Quan vàrem arribar a la casa, pràcticament no floria. 4 i 8. Flors d'Osteospermum (Dimorphotheca) ecklonis. N'hi ha per tot arreu i es van ressembrant. Cap problema! 5. Marieta de 7 punts (Coccinella septempunctata). Pots venir sempre que vulguis! 6. Flor d'amargot (Urospermum dalechampii), una mala herba? Si és preciosa... 7. Flor de l'hibiscus xinès (Hibiscus rosa-sinensis). N'hi ha de flor ataronjada, vermella i rosada. 9. Espiadimonis. Què hi fas per aquí?

10. Planter de tomàquet Rosa de l'Etern. 11. Pèsol Floreta enfilant-se per un roser de Síria (Hibiscus syriacus) i una flor d'ocell (Strelitzia reginae). 12. Jardineres a la terrassa amb diferents plantes de flor (Gerbera, Calendula, ...). 13. Detall d'un nesprer (Eriobotrya japonica) que dóna de menjar als ocells que passen pel jardí. Té una podridura a la fusta que fa que estigui fluix. 14. Planter de bleda. 15. Menjadora de cacauets per a ocells. Tenim una petita colònia de mallerengues blaves (Parus caeruleus) i carboneres (Parus major) que han vingut durant tot l'hivern a alimentar-se, a més d'algun bitxac (Saxicola torquatus) i pit-roig (Erithacus rubecula) i alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) que van recollint el que cau per terra. 16. Més flors de Dimorphotheca, aquestes blanques. 17. Pèsol del Ganxo (provinent de llavors que em va donar en Miquel Àngel Angelats fa més de deu anys), creixent en una jardinera, amb un evònim (Euonymus japonicus) i una caputxina (Tropaeolum majus). 18. Vista del planter a la terrassa.

19. Brots de ruca (Eruca sativa), obrint-se pas entre un gerani cobertor. 20. Tomaqueres de diferents varietats (Rosa de l'Etern, Verd, Pruna groga). Aviat les haurem de separar i posar en contenidors adequats. 21. Planta de cigró (Cicer arietinum), de la varietat Molleric, al costat d'un gerani de llimona (Pelargonium crispum) i una flor d'ocell (Strelitzia reginae). 22. Flor de Gerbera. 23. Planter de caputxina nana. 24. Planter d'espinac "Arroyo de la Luz", varietat extremenya aconseguida a través de la Red de Semillas pel meu germà. 25. Caps blancs (Lobularia marítima) en jardinera. 26. Campanula en jardinera. Tot just ha començat a florir fa 4 dies. 27. Mongeta Llaminera (llavors que em va donar en Quino Orti, de l'Horta de la Fanecada, Cardedeu)

Algunes d'aquestes fotos (de fet, les més maques) són de la Mireia. Aquestes i moltes més les pots veure al seu Instagram fotosambanima o al seu bloc mireiaolle.blogspot.com

un viaje sin salir de casa

SATISH KUMAR. "SIMPLICIDAD ELEGANTE". Ed. Icària. La mirada esfèrica. 2018.

Seguimos con las lecturas de confinamiento con otro título del maestro Satish Kumar. No se me ocurre mejor tema para la entrada número 100 de este blog. Más de seis años y medio desde la primera. Reconozco que no he sido constante y en algunas épocas de mucho trabajo he caído en la dejadez bloguera, pero es algo que me encanta compartir... y además a veces me lee alguien. Gracias a todas y todos las que pasáis por aquí de vez en cuando!

Volvamos al libro: "Simplicidad elegante". Es la tercera vez que lo leo y no creo que sea la última. La segunda vez fue hace poco (o mucho, ya no sé, con tantos días sin salir), entre enero y febrero, cuando eramos un poco más libres y me sentaba en algún rincón de Ca l’Aulet buscando un rayo de sol que superara la barrera que le planteaban las nubes. Recuerdo con una cierta lejanía aquella agradable sensación de calor en la piel por el sol y confort en el alma por cada frase leída. 
La búsqueda de la simplicidad es y será un tema recurrente en los próximos años. Ya mucha gente tenemos claro que hay que hacer profundos cambios en nuestro modelo de vida, en el sistema en el cual vivimos. La simplicidad de la que habla Kumar es conciencia («conocer juntos»), autenticidad, humildad, libertad, espontaneidad, improvisación, suficiencia, comodidad, satisfacción, reconciliación, ... El maestro nos desgrana diferentes actitudes que deben formar parte de todas las facetas de nuestro día a día si queremos llevar una vida de simplicidad elegante. Vivir como un artista, complementando las artes de hacer y de ser para conseguir la plenitud sería una de ellas. Gandhi decía algo así como: "Es una tragedia de primera magnitud que millones de personas hayan dejado de usar sus manos como manos". Este crear, hacer con las manos pero poniendo la mente y el corazón en lo que hacemos, hace que todos podamos ser artistas (hay una frase de Francesco d'Assisi que dice algo parecido).

Otra propuesta es una invitación a transitar por el mundo (peregrinar) con reverencia y gratitud, en un continuo movimiento físico, mental y espiritual, para "ser uno con el universo". En estos días de recogimiento en nuestras casas (estoy algo cansado de decir “confinamiento”, prefiero imaginar que estoy porque yo quiero), he tenido la oportunidad de seguir dentro de mí esos viajes interiores en los que aún ando, esa búsqueda de la belleza y la felicidad, esos peregrinajes hacia la libertad... que tanto me han gustado y enriquecido siempre. Algunas frases de Satish Kumar:

“... he llegado a comprender que el verdadero sentido del peregrinaje es vivir libre de cualquier tipo de ataduras, hábitos o prejuicios. Libre del caos físico y mental. Realizar un viaje interior es un recordatorio de un viaje interior y he descubierto que siempre estoy peregrinando. La vida es un viaje. Quiero viajar por la vida como un peregrino”.

"Caminar era una práctica espiritual en si misma; una práctica de simplicidad, minimalismo y meditación".

“Según mi parecer, la senda por la que debemos avanzar es la de una relación armoniosa entre ecología y economía; entre idealismo y realismo; entre naturaleza y cultura; entre medio ambiente y desarrollo; entre tradición y progreso; entre unidad y diversidad; y, sobre todo, debemos reconocer la fundamental importancia de alcanzar fines nobles a través de medios nobles.”

En el mundo en que vivimos, donde las acciones están mayoritariamente enfocadas a obtener un fruto de ellas, un resultado, el maestro nos invita a practicar el karma yoga o yoga de la acción, basado en la visión hindú de la vida, que la concibe como cíclica y no lineal. Como no hay finalidad ni meta, esta filosofía nos propone centrarnos en la acción misma y no en lo que podemos obtener de ella.

Y las propuestas siguen: Kumar ha dedicado muchos de sus esfuerzos al campo de la educación, de la “educación verdadera”, que ocurre “cuando los alumnos se sienten tocados y conmovidos por la experiencia, cuando lo que aprenden es útil para ellos en sus vidas, cuando adquieren habilidades y técnicas que les permiten expresarse y ser parte de su comunidad”. En este libro, igual que en alguno de sus otros escritos, explica sus motivaciones para crear la Small School en Hartland y el Schumacher College, dos referencias de la educación alternativa en el Reino Unido.

Todas las propuestas del libro invitan a muchas reflexiones en el momento de cambio en que nos encontramos. Kumar nos explica que “todas las crisis tienen su origen en la desconexión y la separación”. Y continua: “Todos estamos conectados, todo depende de todo lo demás”. Construir relaciones justas “sobre los cimientos de la amistad”, amar sin límites, practicar el perdón, la compasión y la ecuanimidad, son algunas más de sus propuestas. Especial atención me ha merecido la visión profunda o darshan, que según el maestro es el origen de la sabiduría, junto con la experiencia profunda.

“Mediante la visión profunda el mundo superficial se disuelve. Surge el auténtico mundo de la verdadera realidad. En este punto se llega a la luminosidad, a partir de la unidad entre la materia y el espíritu. Esta visión profunda acaba con todas las dualidades y divisiones.”

“Con las palabras y las imágenes podemos captar una realidad parcial, pero cuando cerramos nuestros ojos y bocas y vamos más allá del intelecto, nos abrimos a la posibilidad de experimentar la verdad absoluta. El conocimiento sin experiencia es profano y superficial. Un conocimiento con experiencia nos permite mirar el mundo y verlo en toda su integridad y sacralidad”.

Otro tema en el que Kumar hace siempre hincapié es la relación entre ciencia y espiritualidad. Él defiende que “todo tiene una realidad física y una realidad metafísica” y, por tanto, no tiene sentido separar ambas realidades, pues solo obtendríamos una visión parcial. 

La Trinidad que propone Kumar para la nueva era a la que nos enfrentamos es "Tierra, Alma, Sociedad", a la que dedicó un libro maravilloso hace un tiempo. Esta Trinidad recorre los aspectos fundamentales de nuestra vida: el cuidado de nosotros mismos (física, mental y espiritualmente), el cuidado de los demás y el del hogar que nos acoge, nuestro planeta. Así de "simple".

“El especismo nos lleva a creer que la tierra carece de alma, que el planeta es una roca muerta y que la naturaleza no tiene conciencia”.

“Del mismo modo que la tierra es clave en el paisaje exterior, el alma es la clave del paisaje interior”.

els meus camins (V): teoria de la trofobiosi

Seguim rellegint, repensant, recuperant notes sobre temes aparcats, intentant redefinir els pensaments. Arribo així a un tema que mai deuria perdre l'actualitat: la suposada necessitat dels insecticides de síntesi química per a la producció d'aliments. Aquesta és, sense dubte, una de les causes de la situació que està vivint la humanitat. Poques coses han contaminat el nostre món de la manera que ho fan els insecticides i, com ja he parlat algun cop, els herbicides. Sense dubte, qualsevol virus ens afectaria de manera molt diferent si els nostres sistemes immunològics no estiguin malmesos per la gran quantitat de xenobiòtics que entren als nostres cossos amb els aliments i amb l'aire que respirem.

Torno a les notes sobre les paraules de Jairo Restrepo en algunes de les seves conferències al nostre país. Un dels temes recurrents en el seu discurs és la teoria de la trofobiosi. Aquesta teoria forma part, des de llavors, dels meus camins.

Per a qui l’escolta per primer cop, la paraula “trofobiosi” pot semblar una mica marciana. Però el seu significat és molt senzill: vol dir “vida a partir de l’aliment”. Sembla quelcom evident, no? El químic francès Francis de Chaboussou, però, va arribar més enllà. Va explicar que l’estat d’equilibri nutricional de la planta determina com es veurà afectada per un atac d’insectes. També pot semblar quelcom evident si es pensa una mica, però alguns hem estudiat molts anys escoltant “veritats” absolutament contràries a aquesta afirmació. Les famoses “resistències” desenvolupades pels insectes que obliguen a fer servir cada cop insecticides més potents (i més perjudicials per a la Natura) poden ser, segons Chaboussou, una gran mentida inventada per l’agroindústria per a fugir cap endavant pel fracàs dels seus invents. Realment, en aquest gran trencaclosques que és l’estudi de la vida, la peça que ens proposa Chaboussou m’encaixa molt millor que la que m’ofereixen Monsanto-Bayer, Basf i la Fundació Rockefeller.

Quina és la base d’aquest pensament? Tot té a veure amb la formació de proteïnes, que són cadenes d’aminoàcids. Aquests aminoàcids s’uneixen fent servir energia lliure en forma de sucres. Els insectes, com sabem, estan formats en més d’un 90% per proteïnes (per això alguns nutricionistes diuen que hauran de formar part de la nostra alimentació en un futur proper, davant la impossibilitat d’abastir tota la població mundial de proteïna d’animals de granja i peixos, molt més cares a nivell energètic). Cal dir que els insectes són excel·lents formant proteïnes a partir d’aminoàcids lliures (proteosíntesi) i, tanmateix, són pèssims desmuntant-les (proteòlisi). Els humans, per exemple, no som tan bons sintetitzant proteïnes, però no som tan dolents desfent-les en aminoàcids per a crear altres proteïnes.

A les zones en creixement de la planta domina la proteòlisi: hi ha aminoàcids lliures i, a més, sucres que aporten l’energia necessària per a construir proteïnes. Així, el que volem quan cultivem plantes és que aquestes formin ràpid les proteïnes segons van creixent i que aquests aminoàcids “sense encadenar” no quedin mai en grans quantitats (Restrepo ho compara amb una cadena de muntatge industrial, on han d'arribar les peces en la mesura justa per anar muntant els cotxes o el que sigui), per a no cridar l’atenció dels insectes que estiguin per allà. Quan hi ha desequilibris de nutrients es produeixen molts aminoàcids i sucres que formen part de teixits febles, l’aliment preferit de qualsevol bitxo fitòfag que no vulgui cremar molta energia per a alimentar-se. Els insectes són, llavors, indicadors de l’equilibri nutricional de la planta. Si la planta funciona de manera harmònica, produirà els aminoàcids ordenadament i anirà muntant les proteïnes, que passaran a formar part de la seva estructura. La matèria orgànica del sòl i alguns nutrients, com el potassi, regulen i estimulen aquesta “velocitat” de síntesi proteica o proteosíntesi.

La utilització de fertilitzants nitrogenats (incloent-hi alguns adobs orgànics), per exemple, és un parany perillós: la planta creix més ràpid, però contínuament va deixant grans quantitats d’aminoàcids lliures (formats amb tot aquest nitrogen), que produeixen uns teixits febles, fàcilment atacables pels insectes.

Les suposades resistències dels insectes als insecticides de síntesi poden ser explicades per la modificació que suposa aquest excés d’aminoàcids i sucres a la seva dieta: amb abundància d’aliment es fan més fèrtils i més fecunds, més longeus, fan més postes d’ous i més abundants, i creix la relació femelles/mascles. A més, alguns pugons, en condicions d’abundància d’aliment, poden inclús multiplicar-se per partenogènesi. Els insecticides, per rematar el tema, penetren a la planta trencant les seves barreres (destrueixen la cerositat de les fulles i afecten la solubilitat).

Quan llegeixo sobre aquesta teoria, em reafirmo en la gran necessitat de qüestionar-me tot el que m’expliquen. Aquest concepte, que té per a mi molt més sentit que bona part del contingut d'algunes de les assignatures dels meus estudis, forma part des de fa un temps del meu pensament. No em servirà per a arribar al Coneixement o la Veritat, però no tinc cap aspiració d'aconseguir-los. Només intento esborrar del meu cap (i, de vegades, de parts més amagades del meu jo profund) tot allò que crec que fa nosa, i deixar espai per a que la intuïció, l'observació calmada de la natura i la pau em permetin treballar la terra sense més condicionants que la pluja i el vent.

i tu, com tens els estrògens?

Quan els 50 es van apropant, veig que cada cop es torna més important trobar maneres fiables de localitzar els desajustos que pateix el meu cos i les millors maneres de corregir-los. Pel que fa a l’alimentació, que és un tema cabdal a la vida de qualsevol persona, he llegit unes quantes coses, n’he provat unes quantes més i sempre m’he trobat una mica perdut, sense saber quins aliments havia d’eliminar de la meva dieta o quins havia d’introduir per a millorar tal o qual aspecte de la meva salut.

Ara fa un parell d’anys, la Mireia em va regalar pel meu aniversari un llibre que em va fer entendre moltes coses sobre la salut a través de l’alimentació: «Transforma la teva salut», de Xevi Verdaguer (Ed. Rosa dels Vents). Algú podria dir que és un personatge mediàtic, com tants altres que venen les seves veritats i en treuen un rèdit important. Pot ser. Jo només sé que les coses que explica aquest home em ressonen, que les trobo coherents. El primer de tot és, que sense ser metge, relaciona els diferents òrgans i sistemes que formen el cos, mirant-lo d’una manera holística. I això m’agrada. I el tio té una cara de bona salut impressionant! Es defineix com a psiconeuroimmunoendrocrinòleg i, potser, falten algunes lletres més a la paraula. He de reconèixer que el llibre en qüestió em va costar moltes hores de dedicació (l’he llegit 3 cops sencer), amb paper i llapis al costat per a fer-me resums i esquemes. Ara fa uns mesos, la mare de la Mireia, sabent-nos seguidors de les propostes d’en Xevi, ens va regalar «Cuida’t» (Ed. Rosa dels Vents), que és gairebé una reescriptura de l’anterior amb algunes millores en l’estructura i la comprensió (ja no té 50 pàgines de bibliografia, amb estudis científics que avalen cada afirmació). La veritat és que s'entén una mica millor (tot i tenir uns certs coneixements de química, he de reconèixer que molts raonaments se m’escapen, total o parcialment).

Doncs bé, intentaré fer quatre pinzellades sobre els continguts. Bàsicament, en Xevi vincula el correcte funcionament del sistema digestiu amb la salut hormonal, que també està relacionada amb el bon funcionament del fetge. Proposa pautes per a la millora de la salut intestinal i la microbiota a través de la dieta (amb aliments prebiòtics, que continguin fibra soluble, midó resistent, polifenols i àcids grasos omega-3), dels probiòtics (aliments fermentats, com el quèfir, el xucrut, etc.), millorant la vitamina D, practicant una activitat física moderada i eliminant alguns aliments (com els fructans presents al blat i el sègol). 

Seguidament, ens fa cinc cèntims de com millorar i mantenir la salut hormonal, evitant l'excés d’estrògens. Parla de diferents estratègies a través dels aliments, com frenar l’aromatasa (que produeix estrògens), potenciar els transportadors hormonals (albúmina i SHBG), frenar els ER-alfa (receptors d’estrògens) i potenciar el ER-beta. Continua amb la salut hormonal durant la menopausa de la dona i de maneres de mantenir els nivells d’estrògens.

El fetge és un capítol a part, que requereix de molta atenció per entendre una mica què passa en aquest òrgan. Els estrògens poden estar alts degut a un excés d’activitat de l’aromatasa, a una alimentació que en generi o a l’entrada de disruptors endocrins de l’exterior (els que hi ha als plàstics de les ampolles d’aigua, per exemple). Al fetge es produeix la detoxificació de tot això i es fa en dues fases. A la fase I els tòxics i estrògens es converteixen en substàncies solubles mitjançant els enzims. En aquest procés, ens interessa potenciar el metabòlit 2-OH i minimitzar els metabòlits 4-OH i 16-OH. Aquí, com en altres processos, és important la ingesta de crucíferes, com la col i el bròquil, que contenen indol-3-carbinol; l’omega-3 de les algues, les nous, el sèsam; els lignans del lli, el sèsam i la col; i el resveratrol del raïm o el cacauet.

A la fase II es produeix l’eliminació d’estrògens i andrògens del cos. Això es fa amb 3 processos: sulfatació, metilació i glucuronització. En Xevi en diu «els 3 embuts». Per a no allargar-me, dir que explica els símptomes de les persones que metilen, sulfaten o glucuronitzen malament, de cara a poder-nos identificar amb algun dels grups, si és el cas. A partir dels símptomes, aporta llistats d’aliments que cal ingerir i evitar per a cada cas. La histamina té un paper important en aquests processos i és important evitar els aliments que la contenen quan no es metila o sulfata bé.

Finalment, parla de la relació entre salut intestinal i salut hormonal. Explica què és l’estroboloma, gens bacterians que fabriquen enzims per metabolitzar estrògens, i què provoca el seu desequilibri. I la importància dels Lactobacillus, Bifidobacterium, etc. Si els estrògens es reabsorbeixen a l'intestí després de passar pel fetge (per la manca de midons resistents i fibres solubles) i acaben tornant-hi, podem acabar amb aquest òrgan absolutament saturat i amb uns problemes de salut importants.

En resum, que cal menjar col, bròquil, lli, sèsam, cúrcuma, fajol, nabius, alvocat, llegums, alls i cebes en la major part dels casos ... i evitar els greixos trans, el gluten, els làctics (sobre tot, de vaca) i l’alcohol. I dormir bé, no estressar-se i fer una mica d'esport. Sí, tot això ja ho sabem, em direu.

Potser no s’ha entès res del que he explicat, en sóc conscient. Crec que cal una lectura tranquil·la i profunda de cadascuna per a poder identificar-se amb uns determinats símptomes i prendre les mesures per a corregir-los. Jo, sincerament, és un llibre que he recomanat molt i que encara recomano. Resta dit.

wu wei

En aquests dies de recolliment, que acaben essent a moltes estones d'introspecció per a mi, rellegeixo i escric, reordeno, replantejo, em reciclo, em redissenyo tot el que puc. Potser no està bé fer ressenyes de llibres quan qui llegeixi l’article no podrà sortir a comprar-lo si el missatge li engresca. De qualsevol manera, són llibres que estan en format pdf i epub a internet.

D'aquestes relectures han format part els dos llibrets del pare de l’agricultura natural, Masanobu Fukuoka (illa de Shikoku, Japó, 1913-2008). El seu pensament brillant crec que pot ser molt inspirador per a tothom qui pensa que aquesta crisi ha arribat per que hem de canviar alguna cosa, però no sap ben bé quina cosa hem de canviar. Com diuen, d’una manera o altra, algunes de les ments lúcides de la nostra època en articles que he llegit referits al tema (Vandana Shiva, Jorge Riechmann, per exemple) el que hem de canviar és... TOT. El paradigma. Aquesta pandèmia és un avís de la Mare Terra, que ja no pot resistir totes les agressions que l’ésser humà està perpetrant contra ella. Viure contra nosaltres no és una idea molt intel·ligent per part nostra, sense dubte.

Els dos llibrets als quals em refereixo són «La senda natural del cultivo» i «La revolución de una brizna de paja». En ells, Fukuoka explica, entre moltes coses, la seva manera de fer; bé, més aviat de «no fer» (Wu Wei): no llaurar, ni podar, ni desherbar; ni fer servir pesticides, ni adobs, ni fertilitzants. Aquest “no intervenir” ve d’un respecte profund per la natura i de la confiança de que ella aportarà el que calgui. Si reproduïm les condicions naturals fidelment, la terra s’enriquirà de manera progressiva. Aquests pensaments no són de fa dos dies ni dos anys. El sensei ja fa 12 anys que no està entre nosaltres en cos físic i ja feia molt de temps que explicava les seves propostes, que van ser precursores del que Mollison i Holmgren van anomenar Permacultura.

Si has llegit aquest bloc des que el vaig crear fa 7 anys, sabràs que les meves idees beuen de les idees de Fukuoka, igual que de les de Mollison i Holmgren, Rudolf Steiner, Jairo Restrepo o Darren Doherty, per citar alguns mestres. Sóc un absolut optimista respecte a tot el que ha de venir darrere d’aquests moments d’incertesa. Llegeixo que la contaminació de l’aire ha disminuït de manera espectacular, que els ocells es podran reproduir amb tranquil·litat aquesta primavera per tot arreu, que els dofins arriben fins a la platja de Sant Pol de Mar o els pumes fins al centre de Santiago de Chile, que han nascut 6 linxs en una setmana a Doñana. Penso que tot això hauria de ser un motiu de reflexió per a totes nosaltres. La gran pressió a la que tenim sotmès el planeta no pot acabar de cap altra manera que malament. Hem de canviar moltes coses, i hem de fer-ho ja, com diu constantment la Greta Thunberg que, per sort, ha tingut molt ressò als darrers mesos.

M'imagino què passaria si ens haguéssim de quedar uns quants mesos a casa confinats. En sortir trobaríem que l’asfalt ha sigut devorat per l’herba, que les voreres han sigut destrossades per les arrels dels arbres condemnats a viure en petits escocells, que els animals campen lliurement per tot arreu, ... I crec que ens adonaríem del que és veritablement important, aquest "no fer" que proposa Fukuoka amb tota humilitat. Ens adonaríem del que és la bellesa, la llibertat i la felicitat.

Algunes de les perles del mestre Fukuoka:

''La cultura verdadera neix amb la natura, és simple, humil i pura''.

''Allunyada de la Natura, l’existència humana queda buida de contingut''.

''La gent lluita durament per a comprendre, es convenç de que comprèn i mor sense saber res''.

''La ironia és que la ciència ha servit només per a mostrar com de petit és el coneixement humà''.

''El que és tràgic és que, amb la seva arrogància infundada, la gent intenta sotmetre a la natura a la seva voluntat''.

can codina: els cultius 2019-20

Evidentment, tot comença pel disseny. Ja he explicat què em va portar a decidir-me per sembrar cereals i lleguminoses. Cal pensar, és clar, l'època de l'any i les condicions meteorològiques i edàfiques per a acabar decidint els cultius concrets i el moment ideal per a sembrar-los. Va ser necessari, un cop va estar tota l'herba dallada i seca en superfície, esperar un moment idoni per a fer el roturat d'un terreny que, per la mala cobertura d'herba i per les feines que no s'havien fet quan tocava, estava força més dur o compactat del que jo recordava anys enrere. Aquesta "bona saó" va venir donada per unes pluges de tardor que van venir molt bé. Era el moment de pensar en sembrar...

Vista de 3 moments dels últims mesos: setembre, just abans de sembrar; desembre, amb molta superfície ja coberta; febrer, amb l'espelta (primer terme) i la civada (al fons) ja molt crescudes.

Ja havia buscat la disponibilitat de llavors ecològiques dels diferents cereals i llegums que podia sembrar de cara a la tardor. Al final, em vaig decidir per comprar-ho tot a Cal Pauet, a l’Espunyola (el Berguedà), on ja havia comprat en diverses ocasions la llavor dels adobs verds que havia fet servir als meus anteriors projectes. El tracte és exquisit, la llavor, excepcional, i el projecte que té en Pep Bover, ni t'explico.

Vaig comprar la llavor del quadre de més a baix i, arribat el moment, ho vaig sembrar gairebé tot, guardant unes petites quantitats per a possibles ressembres si alguna cosa no anava bé. La despesa no és molt alta, però vaig decidir ajustar-me i no sembrar massa dens.

CEREALS
Civada negra	Avena strigosa	10 kg
Civada blanca	Avena sativa	10 kg
Sègol	Secale cereale	10 kg
Camut	Triticum turanicum	10 kg
Espelta	Triticum espelta	10 kg
LLEGUMINOSES
Erb	Vicia ervilia	5 kg
Fenigrec	Trigonella foenum-graecum	5 kg
Moreus	Vicia narbonensis	5 kg

A partir d’aquí, vaig pensar algunes combinacions de cereal-lleguminosa que podien anar bé i vaig marcar a la finca on anava cada cultiu. Vaig demanar un amic que vingués a fer una passada amb una grada de discos a la terra, doncs dels darrers treballs que s’hi havien fet havia quedat dura i era difícil que les llavors hi poguessin prosperar. Posteriorment, vaig fer la sembra a voleo (els dies 18 i 20 de novembre de 2019) i vaig demanar-li al meu amic que fes una passada superficial d’estripadora per enterrar una mica la llavor. Durant les properes setmanes van caure unes pluges ben bones (el 4 de desembre hi van caure 58 litres!) que van regar les llavors i van assegurar la germinació. Posteriorment, durant el desembre i el gener ha anat plovent (en algun moment massa i tot) i això, juntament amb el fred moderat d'aquest hivern, ha fet que totes les espècies hagin prosperat.

A dia d’avui, tota la finca està coberta de verd, amb excepció d’algunes clapes on crec que la llavor va quedar massa enterrada quan vàrem passar l'estripadora.

Fotos del febrer de 2020. Civada blanca i civada negra han sigut els cultius que han crescut més de moment. El moreus també està evolucionant prou bé.