els meus camins (III): la cromatografia

La diagnosi de les terres abans de començar un projecte agrícola, sigui de la mida que sigui, pot ser interessant de cara a prendre les primeres decisions. Fer un seguiment de l’evolució de la fertilitat de la terra és, naturalment, igual d’interessant. Als propers escrits apunto algunes tècniques que faig servir (o he fet servir en algun moment) i em sembla que poden ajudar a prendre decisions sense grans inversions. Com pots veure, explico breument la tècnica i dono alguna referència bibliogràfica per a aprofundir en el tema. Algunes de les eines que explicaré es poden subscriure al que s’ha anomenat des de fa un temps agricultura regenerativa.

La primera tècnica, que explicaré somerament, és la cromatografia. Es tracta d’un mètode creat (tal com el coneixem) per Ehrenfried Pfeiffer, col·laborador de Rudolf Steiner, a principis del segle passat. En un principi, es feia servir la tècnica per a detectar malalties en persones, amb mostres de la seva sang. Van adaptar el mètode per al diagnòstic de sòls. Encara que es tracta d’una tècnica útil, barata i relativament senzilla, ha quedat relegada a l’agricultura biodinàmica durant molt de temps, fins que Jairo Restrepo la va recuperar fa uns vint anys i va començar a difondre-la per tota l’Amèrica Llatina.

La cromatografia és una imatge, que s’obté sobre un paper de filtre, de la qualitat de la terra, compost, adob o altres materials orgànics. Com qualsevol mètode, requereix una certa pràctica per a la correcta execució i per a la interpretació dels resultats. Té molt valor com a mètode comparatiu, per a fer un seguiment de la terra d’una parcel·la al llarg del temps, per a determinar la millor zona d’una finca per al cultiu o per a fer estudis sobre els adobs i compostos.

Per a mi, té més sentit fer servir aquesta tècnica en comunitat (cooperatives, grups de pagesos, etc.), doncs tenir tots els materials i els reactius (sobre tot el nitrat de plata, que és car) a nivell personal pot resultar una inversió una mica alta de cop (però, igualment, amb el que costen dues analítiques -150-200€- en un laboratori ho tens tot per a moltes cromatografies).

Resumint el protocol, es tracta de sotmetre un paper de filtre circular de qualitat (prèviament sensibilitzat amb nitrat de plata al 0,5%) a una mostra de terra (tamisada i mòlta) barrejada amb una dissolució d’hidròxid de sodi a l’1%. La lectura del resultat és qualitativa. Els colors i amplades de les franges que es fan al paper circular donen diferents informacions. La zona més externa és la zona enzimàtica; la que la segueix és la proteica; la següent és la mineral i la central, que és de diferents tons blancs, dóna idea del nitrogen, l’oxigen i la compactació. Suposo que amb aquest resum no s’entén res. Crec que és fonamental, per a aprendre bé el protocol, fer alguna formació amb el grup d’Agricultura Regenerativa Ibérica. Es poden trobar alguns treballs a internet sobre el tema, però no són massa abundants ni clars, en general. 

Només hi ha un llibre en llengua castellana, amb multitud de casos, fotografies i explicacions: Cromatografía, imágenes de vida y destrucción del suelo. Restrepo, J., Pinheiro, S. Ed.COAS, 2011. Fa un temps era una mica difícil d’aconseguir, ara no ho sé...

alimentació sobirana, justa i lenta

He llegit en algun lloc que per l’any 2050 la producció d’aliments hauria d’augmentar en un 70%. Caldria afegir “si tot continua funcionant igual, cosa que no ens podem permetre”. Actualment, un terç dels aliments produïts per a consum humà es perd o es fa malbé (13.000 milions de tones/any). Si no deixéssim que això passés i, a més, escollíssim els nostres aliments d’una manera raonada, amb consciència i responsabilitat (productes ecològics i de proximitat, amb una dieta basada en cereals, llegums i verdures, reduint les carns i els peixos, sense tants productes elaborats, sense tants greixos, sucres i conservants, etc.), possiblement no existiria la fam al món, tots tindríem més salut i les grans transnacionals no tindrien excuses per a continuar acaparant terres i talant selves per a sembrar soja i alimentar les vedelles de McDonald’s. Avui vull escriure sobre tres conceptes que em semblen fonamentals per a la millora de l'alimentació. Segur que els coneixes o que n'has escoltat a parlar en algun moment.

Algun dia, segur, recuperarem el poder sobre la nostra alimentació i farem que sigui sana, variada i apetitosa. Lligat a això està el terme “sobirania alimentària”. Es defineix com el dret de cada poble a la governança sobre les seves polítiques agràries i alimentàries. D’aquesta manera, cada regió o estat pot protegir el seu mercat domèstic contra les agressions de les polítiques globals de l’Organització Mundial del Comerç, que fan dels aliments productes per a invertir i especular. El terme el va proposar la Via Campesina l’any 1996 a la Cimera de l’Alimentació de la FAO. Per a arribar a la sobirania alimentària real cal fer una reforma agrària, així com a millores en els mercats locals. Són importants, a més, els sistemes productius, el seu origen, la preservació i millora de la biodiversitat, la cooperació i la incidència sobre la salut de les persones d’aquests aliments. 

Podem trobar molta informació sobre aquest concepte fonamental i d'altres relacionats a una revista que editen tres organitzacions del sector: La Vía Campesina, Plataforma Rural i Grain. Es diu “Soberania alimentaria, biodiversidad y culturas” i el seu coordinador és en Gustavo Duch, un referent pel que fa al pensament crític amb el sistema dominant i a la creació de propostes alternatives per a un món millor. 

El Comerç Just és, segons l’Organització Mundial del Comerç Just (WFTO),“un sistema comercial basat en el diàleg, la transparència i el respecte, que busca una major equitat en el comerç internacional prestant especial atenció a criteris socials i mediambientals. Contribueix al desenvolupament sostenible oferint millors condicions comercials i assegurant els drets de productors/es i treballadors/es desfavorits/des, especialment en el Sud”. 

Comprant productes de comerç just, hauríem de tenir la certesa que les condicions laborals i salarials dels treballadors són adequades per a viure dignament, que no s’exploten nens, que els homes i les dones reben el mateix tracte i que es respecta la Natura. En això, com en tot, hi ha qui veu el negoci (grans cadenes de supermercats, com Carrefour) i acaba negociant a la baixa els preus amb els petits productors de Sud-Amèrica o Àfrica, quedant en l’oblit les bones intencions que, es suposa, té el comerç just. 

Slow Food és un moviment internacional que va néixer l’any 1986 de la mà de l’italià Carlo Petrini com a resposta a la creixent velocitat imposada a las nostres vides i la nostra alimentació. Defensant el “tranquil plaer material” que és el menjar, vetlla per la cuina local, els productes de qualitat, l’educació del gust, la producció tradicional agrícola i ramadera, la biodiversitat...per a millorar la nostra salut i la del nostre planeta. Hi ha una xarxa de restaurants que tenen el distintiu Km.0 on un s'assegura que els aliments que li oferiran compliran totes aquestes condicions. A les nostres contrades, destaca el moviment a les Terres de Lleida, amb seu a Balaguer.

Tres conceptes que tenen una gran quantitat de matisos comuns, que són absolutament complementaris. Tot lligat a una agricultura diferent, amb un lligam incorruptible amb la terra. Gustavo Duch diu, com també defensa Vandana Shiva amb paraules una mica diferents, que "plantar un hort és l'acte més revolucionari" que una persona pot fer avui dia". Estem d'acord.

herbicides i OMG: còctel assassí

Ni un bri d’herba

Toca parlar d’herbicides. En parlo moltes vegades de passada en aquest bloc, però no hi he escrit cap article específicament sobre un dels temes més preocupants per a la salut de la humanitat i, en general, del planeta. És probable que no digui res que no sàpigues ja... 

No podem parlar d’herbicides sense parlar del glifosat (que Monsanto ven sota el nom comercial de Roundup), el més utilitzat al món des dels anys 90. Es tracta d’un herbicida sistèmic (es desplaça per tota la planta, i no es perd amb el reg o la pluja) i s’ha comprovat que no es pot eliminar dels aliments per rentat, cocció o congelació. S’ha demostrat que afecta al sistema endocrí humà i que pot provocar mutacions genètiques, avortaments, càncer, etc. 

El reconegut Dr. Don Huber explica el funcionament d’aquest verí: actua com a quelant (immobilitzador de nutrients) de qualsevol catió, que és la forma en que es presenten molts micronutrients (zinc, coure, ferro, manganès) i altres elements fonamentals per a l’estructura de les plantes, com el calci i el magnesi. Aquests nutrients són essencials per a les funcions fisiològiques dels microorganismes presents al sòl, per als quals el glifosat és extremadament tòxic. El glifosat afecta a 25 enzims diferents que són necessaris per als processos vitals. S’ha comprovat que afecta greument als bacteris intestinals benèfics dels animals alimentats amb els cultius en que es fa servir, provocant gran quantitat de casos de botulisme, per exemple. En resum, s’aconsegueix matar moltes herbes indesitjades, però els perjudicis provocats no compensen en absolut.

A molts països els camps es ruixen, per anar més ràpid, amb avionetes que mullen indiscriminadament cultius (inclosos els dels petits camperols que es resisteixen a fer servir aquesta “tecnologia” i a marxar de la zona), camins, rius i nuclis habitats. Podem citar molts casos de comunitats afectades per l’ús d’aquest verí. A la província argentina de Chaco, els índexs de càncer s’han multiplicat per tres en els darrers 10 anys. Estan documentats a tota Sud-Amèrica augments en els casos de malformacions fetals i avortaments espontanis deguts al glifosat. En vint anys, a l’Argentina han passat de fer servir 8 milions de litres de glifosat a fer-ne servir 200 milions.

Recentment, després de molts anys mirant cap a un altre costat, l’Organització Mundial de la Salut ha catalogat el glifosat com a “possible carcinogen”. 

No em toqueu els gens...  

El glifosat està íntimament associat amb els organismes modificats genèticament (OMG). És el que s’anomena tecnologia Roundup Ready. Les plantes que anomenem col·loquialment “transgèniques” són organismes genèticament modificats (OGM), és a dir, que han sofert una manipulació del seu genoma en un laboratori, normalment amb la introducció de gens d’altres espècies que li aporten, en teoria, “qualitats sobrenaturals”, com ser resistent a un determinat herbicida o als atacs d’un insecte concret. D’aquesta manera es pot cultivar soja o blat de moro fent servir un herbicida que matarà totes les “males herbes” que surtin (que no tenen el “gen màgic”) i deixarà vives les plantes cultivades. Una de les aplicacions més usades és el gen Bt (del bacteri Bacillus thuringiensis) en el blat de moro, que el fa resistent al barrinador (Ostrinia nubialis). És el famós blat de moro MON810 que es cultiva en grans quantitats a casa nostra.

 

Hi han moltes veus que defensen aquestes “creacions” pels seus suposats beneficis productius. Els beneficis, el temps ho està demostrant, són més per a les multinacionals que els comercialitzen que per als agricultors. Moltes altres veus creuen que aquests beneficis a llarg termini no són tals i que els perjudicis per als ecosistemes, per a les varietats vegetals locals (amb les quals els transgènics es poden hibridar) i per a la salut humana són un misteri. Als EUA, aproximadament, un 90% del panís, la soja, la canola, la remolatxa sucrera i el cotó per a oli són transgènics.

Les promeses d’aquesta tecnologia són del tot falses: als EUA ja hi ha 13 espècies d’herbes que han desenvolupat resistències al glifosat. A més, amb aquest còctel s’aconsegueix que la presència de ferro, manganès o zinc a les plantes sigui un 80-90 % inferior que a una planta normal, provocant deficiències nutricionals als animals alimentats amb aquests creacions. Per acabar-ho d’adobar, el Dr. Huber parla d’un microorganisme que es troba a la soja OMG i provoca avortaments espontanis, infertilitat i envelliment prematur als animals alimentats amb ella. Parla del Síndrome de la Mort Súbita. Els efectes sobre els humans, explica l’expert, podrien ser els mateixos, donant explicació al gran nombre d’avortaments espontanis i casos de pèrdua de fertilitat als països desenvolupats als darrers anys.

Agent taronja al teu plat

Un altre exemple d’OMG i herbicida associats: la soja 2,4-D, així anomenada per que és resistent a l’herbicida àcid 2,4-diclorofenoxiacètic (amb aquest nom, no pot ser bo). S’estan intentant imposar a diferents països (tant la soja com el seu herbicida associat), després de molts anys retirat de la circulació pels dubtes que despertava la toxicitat de l’herbicida, que es va crear a Anglaterra durant la II Guerra Mundial i va formar part del famós Agent Taronja (que van ruixar els americans sobre Vietnam, causant la mort i malalties a centenars de milers de persones). És altament tòxic (provoca limfoma, danys al fetge, ronyons, teixit cerebral, músculs). I el volen ruixar sobre la soja que mengen els animals que es mengen a moltes cases de tot el món. Sembla una mica macabre...

Al darrera de tots aquests tripijocs es troben els interessos del Banc Mundial (sort que ara hi serà l’ex-ministre espanyol José Manuel Soria, gran professional en la gestió dels diners), l’Organització Mundial del Comerç, la Fundació Bill i Melinda Gates, la Fundació Rockefeller, la Fundació Ford, etc. O sigui, els interessos dels que es creuen amos del món. Podríem escriure un llibre només de tot això... 

 
Doncs res més, vaig a preparar el dinar, ecològic, of course.

el dia que em vaig fer vegetarià

Ja vaig parlar en un article de la influència que té el consum de carn sobre la desforestació de l’Amazònia. Però també la té sobre la pobresa, la fam i les migracions a l’Àfrica, sobre el canvi climàtic i sobre la pèrdua de biodiversitat al planeta. El tema és molt més global del que de vegades sembla. L’explicació té a veure amb la gran superfície de terra cultivada i la quantitat d’aigua que fan falta per a produir el menjar als pobres animals.

Segons l’estudi “Atlas de la carne”, de la Fundació Heinrich Böll, per a “produir” un kg de carn de vedella fan falta 6,5 kg de gra (soja, blat de moro, blat), 36 kg de farratge i 15.500 litres d’aigua. A nivell mundial, més de la meitat dels cereals que es produeixen es dediquen a l’alimentació animal. Un terç de la superfície mundial cultivada es dedica a farratges.

Tot i que el consum de carn als països desenvolupats està una mica estancat després de diversos decennis augmentant (suposo que estem arribant al sostre d’obesitat i malalties coronàries), a les economies emergents (l’Índia i la Xina, principalment) el consum està creixent per l’augment de la demanda de les classes mitges. Es calcula que l’any 2050 seran necessàries 470 milions de tones de carn (actualment es consumeixen 300 milions per any). La producció de soja s’haurà de duplicar: passarem dels 260 milions de tones actuals als 515 milions de tones. No sabem d’on sortirà tota la soja: es crearà una varietat transgènica que produeixi el doble per hectàrea? Sembraran de soja tota l’Amazònia i amb els arbres que talin faran escuradents (molt útils quan es menja molta carn)?

Per fer-nos una idea ràpida del consum actual, al món es consumeixen, entre molts altres animals, 60.000 milions de pollastres en un any, una mitja de 9 pollastres per persona i any. Sabem que hi ha molts milions de persones que gairebé no saben ni com és un pollastre. Això vol dir que als països rics se’n mengen molts més de 9 pollastres per any i persona. Ufff!

Un terç de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) es déu a la ramaderia intensiva. Un exemple: al Brasil es va calcular que 1 kg de soja genera 7,7 kg de GEH. I en calen molts, de kg de soja, per cebar una vedella...

Dit tot això, explicaré que per a mi el vegetarianisme (de fet, jo sóc gairebé vegà, doncs no menjo ous i làctics només esporàdicament) és una opció personal i que no se'm passaria mai pel cap criminalitzar les persones que mengen carn. Jo ho vaig fer durant molts anys. I vaig deixar de menjar carn per una combinació de preferències alimentàries (mai he menjat peix i la carn mai m'ha agradat gaire), consciència ambiental (tot allò que té a veure amb els GEH, la desforestació, etc) i consciència pel patiment animal, del qual no he parlat en aquest article. No crec que ser vegetarià em faci millor persona que qui no ho sigui, però sí sé que ser-ho em fa semblar-me més a qui vull ser.

Crec que qualsevol elecció que ens fa caminar cap a un món més sostenible és molt millor quan forma part d'una "frugalitat no-repressiva" (aquesta expressió, que m'encanta, li he pres a Jorge Riechmann, en un text on parla d'Epicur, un altre dia en parlem). És a dir, com una forma conscient escollida lliurement i sense sacrificis imposats, ni per la societat ni per un mateix. Això sí, crec que és important tenir informació per a prendre decisions. Si llegint aquest text algú decideix disminuir una mica el seu consum de carn, l'estona d'escriure haurà estat amortitzada.

moviments camperols: terra i lluita

Aquest article és el pagament d’un deute, l'humil manera de fer un petit homenatge. Crec que devem molt a les persones que viuen cada dia defensant un petit tros de terra de l’especulació, de la contaminació, de la mort. Si pensem en viure de l’agricultura a les nostres condicions (preus de la terra abusius, manca d’aigua, dificultats de comercialització, etc.) ja és prou complicat. Fer-ho a Hondures, al Brasil o a Thailàndia no arribo a imaginar com déu ser. Explico quatre coses d’alguns dels moviments camperols més importants del món:

El Moviment dels Treballadors Rurals sense Terra (MST) és un moviment social brasiler que agrupa més de 350.000 famílies. Treballa per la reforma agrària i la justícia social. Es va fundar l’any 1985 com a resposta a la fam secular de terra dels camperols, i la seva força es troba en la capacitat solidària davant de les injustícies. L’ocupació, principal instrument de pressió en la seva lluita no violenta, és a la vegada una escola de conscienciació i socialització de desenes de milers de camperols. Els latifundistes, per la seva part, estan declarant la guerra contínuament als camperols: persecucions, empresonaments i tortures, expulsions violentes de terres ocupades, incendis de seus sindicals, judicis amanyats amb proves falses i acusacions inventades, inclús desaparicions i assassinats,...

La Vía Campesina és un moviment internacional, nascut al 1993, que representa a més de 200 milions de camperols de 73 països. Planteja la cerca de la justícia social, la dignitat i la sobirania alimentària dels pobles mitjançant l’agricultura, la ramaderia i la pesca sostenibles, sanes i de petita escala. Es defineix com un moviment autònom, pluralista i multicultural, sense afiliació política o econòmica de cap tipus. La FAO (Organització per a l’Agricultura i l’Alimentació) i el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides es veuen obligades a escoltar la seva veu.

Grain es defineix com una organització internacional que treballa recolzant els camperols en petita escala i a moviments socials en les seves lluites per aconseguir sistemes alimentaris basats en la biodiversitat i controlats comunitàriament. La pèrdua de la diversitat genètica a l’agricultura i l’acaparament de terres als països del sud són els seus principals camps d’actuació. Els països en vies de desenvolupament (o sigui, “pobres”) han sofert durant les darreres dècades una enorme pressió per part de les grans multinacionals del sector agrari, que han intentat blindar el seu monopoli per augmentar els seus ingressos a costa d’arruïnar els agricultors. Aquí és on Grain posa el seu gra de sorra.

La lluita dels camperols del món ha tingut moltes baixes durant el seu recorregut. Si atenem a les notícies que rebem pels canals convencionals (que els ometen totalment), sembla que les morts dels camperols a mans de terratinents i multinacionals sigui una cosa del passat. Res més lluny de la realitat. N’he trobat més casos a Amèrica Llatina, pel tema del idioma de les coses que llegeixo, però n’hi ha morts a tot el món. Serveixi aquest petit llistat com a homenatge a la lluita camperola:

Rufino López (Hondures, 1932-1965). Líder camperol que va lluitar amb la guerrilla en contra de la dictadura militar. Va morir assassinat per l’exèrcit.

Rubén Jaramillo (Tlaquiltenango, Mèxic, 1900-1962). Cofundador de la Unión de Productores de Caña de México. Participà a la Revolució mexicana junt a Emiliano Zapata. Va morir assassinat pels militars junt amb la seva família.

Lázaro Condo (Chimborazo, Equador, mort al 1974). Líder indígena que va impulsar els aixecaments per demanar la reforma agrària. Va morir a mans de la policia quan va intentar ocupar les terres a les que tenia dret segons el Institut per a la Reforma Agrària.

Mamá Tingó (República Dominicana, 1921-1974). Activista pels drets dels camperols, va ser assassinada a Hato Viejo (Yamasá) pel terratinent que li va usurpar les terres que la seva família havia treballar durant 50 anys.

Cristian Ferreyra (San Antonio del Pueblo Lule Vilela, Argentina, 1988-2011). Camperol indígena que va morir tirotejat el novembre de 2011 en el marc d’una disputa de terres. Al 2014 s’ha celebrat el judici contra 6 persones implicades, entre elles l’autor material, el sicari Javier Juárez (condemnat a 10 anys de presó), i l’empresari Jorge Ciccioli, autor intel·lectual, que va ser absolt.

Ambrósio Vilhalva (Mato Grosso, Brasil, 1960-2013). Va liderar la lluita de la seva comunitat guaraní, Guyra Roká, per les terres on van viure els seus ancestres, de les quals van ser expulsats als anys 40. Va morir apunyalat per encàrrec dels terratinents quan el seu poble va tornar a ocupar les terres.

Cícero Guedes do Santos (estat de Rio de Janeiro, Brasil, 1958-2013). Dirigent del Moviment de Treballadors Rurals sense Terra de Brasil, va encapçalar l’ocupació de terres a Usina Cambahyba que va donar origen al campament Luiz Maranhão. Assassinat de deu trets en una plantació de canya.

Edwin Chota (Pucallpa, Perú, 1961-2014). Defensor de la selva. Va decidir ser asháninka a la comunitat Alto Tamaya–Saweto i lluitar contra la tala il•legal de l’Amazònia peruana. Durant 12 anys va denunciar les tales, però la seva lluita va ser invisible fins que el van assassinar amb els seus companys Leoncio Quincima, Jorge Ríos y Francisco Pinedo.

Cleomar Rodrigues de Almeida (Pedras de Maria da Cruz, Minas Gerais, Brasil, 1968-2014). Fou coordinador polític de la Lliga dels Camperols Pobres (LCP) de Nord de Minas i Sud de Bahia. Va ser assassinat pels pistolers dels latifundistes quan tornava a casa.

Margarita Murillo (Villanueva Cortes, Hondures, 1948-2014). Líder històrica de la lluita camperola al seu país. Era presidenta de l’empresa Asociativa Campesinos de Producción Las Ventanas, així com la fundadora del partit Libertad y Refundación (Libre). Va ser assassinada mentre treballava la terra, uns dies després que el seu fill Samuel fos desaparegut pels pistolers. 

Digno Darío Gonzales Maidana (Departament de Itapúa, Paraguay, 1972-2014). Dirigent de base de la Unión Campesina Nacional. Va rebre amenaces des de 2001, quan va ocupar unes terres amb un grup de companys, on avui està l’assentament 13 de Mayo. Fou assassinat per sicaris quan tornava a casa en moto el dia de Nadal.

Carlos Alberto Pedraza Salcedo (Bogotà, Colòmbia, 1985-2015). Líder del Congreso de los Pueblos de Colombia i militant en diferents organitzacions polítiques i socials. Assassinat per un grup paramilitar anomenat Águilas Negras.

Chai Bunthonglek (comunitat Khlong Sai Pattana, districte de Chairubi, Tailàndia, 1953-2015). Defensor dels drets a la terra, membre de la Federació de Camperols del Sud de Tailàndia. Va ser assassinat a trets, per sicaris de la Jew Kung Juy Development Company, l’11 de febrer de 2015. 

Berta Cáceres (indígena lenca, Hondures, 1973-2016). Mare de 4 fills. Coordinadora general del Consejo Cívico de las Organizaciones Populares y Autóctonas de Honduras (COPINH). El propi estat hondureny condemnava i castigava les seves actuacions en contra de les multinacionals que arrasen els recursos del seu país. Va rebre diferents reconeixements internacionals, entre ells el Premi Goldman al 2015 per la defensa del medi ambient. Va morir assassinada mentre dormia la nit abans de complir 43 anys.

Només a Hondures, 111 activistes camperols van morir de 2002 a 2014. Al Paraguai, entre 2012 i 2014 van morir assassinats 24 camperols.

No tots els líders dels moviments per a la defensa dels camperols han mort en la seva lluita. He trobat un cas d’una líder que va morir quan va decidir la Natura, i no altres homes:

Mamá Dolores Cacuango (pueblo Cayambi, Equador, 1881-1971). Activista pels drets indígenes i camperols, i referent del feminisme al seu país.

l'home-pluja de rajastan

Avui, un altre cop, parlaré d'una d'aquelles persones que canvia el món cada dia. Posem-nos en situació: Rajastan, estat semidesèrtic al nord de l’Índia. En aquesta zona, la manca d’aigua era el més gran dels problemes. El motiu: l’escassa pluviometria i la pèrdua dels sistemes tradicionals per a recollida d’aigua superficial, els safarejos anomenats “johads” i les presses de contenció. El aigua era extreta de la terra amb pous moderns, que feien baixar el nivell freàtic. La vegetació no tenia humitat superficial i estava morint per tota la zona, amb l’erosió i la pèrdua de biodiversitat que això suposava. Cal afegir l’absoluta impossibilitat de cultivar unes terres totalment seques, que va fer que la població local emigrés a les ciutats en busca de feina.

En Rajendra Singh (Índia 1959) porta des de 1984 treballant, amb la seva ONG Tarun Bharat Sangh, al Rajastan. Singh i els seus companys van començar excavant un “johad” a Gopalpura. Al 1996 havien recuperat 9 “johads”, amb l’ajut de la gent del poble. El nivell d’aigua dels pous es va recuperar, la vegetació va ressorgir i els homes van tornar a l’agricultura, convertint l’entorn del poble en una zona verda que va cridar l’atenció dels pobles veïns. 

Rajendra Singh ha promogut la restauració de les reserves hídriques a més de 1.000 pobles del Rajastan, amb la recuperació de 8.600 “johads” i altres construccions per a la captació d’aigua. La coberta vegetal de la regió s’ha incrementat en un terç i els seus 5 principals rius tornen a portar aigua. I, el millor de tot, a un cost ridícul, assumible per totes les comunitats. Els seus mètodes s’estan exportant a altres regions de l’Índia i d’Àfrica, i estan fent pensar als mandataris de tot el món.

gambes pelades

Aprofundint en el tema dels mars i oceans. Sembla ser que un dels principals problemes que tenen és que són un important embornal del CO₂ de l’atmosfera. I què és un embornal? Doncs és un procés que ajuda a reduir la concentració de CO₂ de l’aire (com fan els boscos, per exemple). O sigui, que l’oceà ajuda a apaivagar el canvi climàtic. Això, és clar, no és gratuït: l’augment de la concentració d’aquest compost a l’aire provoca l’acidificació de l’aigua, doncs en contacte amb aquesta es produeix àcid carbònic. Comparada amb els nivells preindustrials, l’acidificació de les aigües salades ha augmentat en un 30%, fent que el pH baixi fins a límits molt perillosos. A la Natura, tot forma part d’un equilibri molt fràgil, que l’home té una gran capacitat per trencar.

Aquesta acidificació de l’aigua dels oceans porta associada una conseqüència nefasta: com que disminueix la disponibilitat dels ions carbonat, els mol·luscs i peixos tenen dificultats per a formar les seves conxes i esquelets. Les espècies més amenaçades són crancs, ostres, gambes, etc. Algunes d’elles pot ser aconseguiran adaptar-se d’alguna manera, però moltes altres desapareixeran si no fem alguna cosa per evitar-ho. I la desaparició d’aquestes espècies tindrà una gran importància, no només econòmica i alimentària per les captures pesqueres, sinó també pels desequilibris que això suposarà als ecosistemes marins, amb la destrucció de cadenes tròfiques, ja que moltes d’aquestes espècies formen part de la dieta d’altres animals més grans.

L'acidificació està provocant també la destrucció dels esculls de corall. Entre el 1980 i l’actualitat se n’han destruït el 38% dels que hi havia al planeta. A més de ser imprescindibles per la seva bellesa, també ho són per a milers d’espècies de peixos, que els fan servir com a refugis i àrees de cria.

Ja he parlat, en algun moment, de les illes de plàstics als oceans. Cal afegir, entre els problemes marins, la sobrepesca. Les poblacions de tonyina i peix espasa han caigut un 90% en els últims 50 anys, per citar un cas. A més, la pressió dels països rics sobre els mars provoca que els pescadors locals d’alguns llocs del planeta hagin perdut el seu mode de vida, que potser ells feien servir de manera sostenible.

Un estudi de la FAO diu que el 77% de les espècies marines estan afectades per la sobrepesca. El 25% d’elles estan en greu perill d’extinció, segons un estudi de la Universitat de Sheffield (EUA), per la sobrepesca, el canvi climàtic, la contaminació i la pèrdua dels ecosistemes marins, com els esculls de corall. Un 25% dels peixos capturats es tornen a l’aigua morts per que no són l’espècie que es buscava. Tortugues, dofins i albatros (d’aquests, 100.000 a l’any) són víctimes dels sistemes de captura. Greenpeace té una publicació que es diu “Llista vermella de les espècies pesqueres”.

Per tot plegat, la vida al mar es complica terriblement.

l'aigua que surt de l'aixeta ve del riu

Un pare em va explicar aquesta anècdota: un dia la seva filla va arribar de l’escola preocupada. Li va dir: “Papa, avui ens ha dit la mestra que l’aigua que surt de l’aixeta ve del riu. Hem de gastar-ne menys o no n’hi haurà pels peixos”. Penso en la meva filla...

Un americà gasta 2.800 m³ d’aigua en un any (més de 7,5 m³ diaris), mentre que un asiàtic en gasta 1.100. Encara que al planeta hi ha 1.400 milions de km³ d’aigua, només és aigua dolça el 2,5% (37 milions de km³) i, d’aquesta, el 90% es troba als casquets polars i a reservoris profunds. Al final, només són fàcilment disponibles 4,3 milions de km³. Uns 127.300 km³ es troben a rius, llacs i aiguamolls. En realitat, n’és molt poca i no l’administrem gens bé. Hi ha un problema d’educació exasperant, tant pel que fa a l’ús de l’aigua com dels altres recursos naturals.

Filla meva: ara encara no saps que 800 milions de persones, segons la UNESCO, viuen sense una font fiable d’aigua potable i que pel 2050 el 40% de la humanitat viurà en zones amb problemes hídrics severs. Ningú t’ha explicat encara que a Europa el 43% de l’extracció d’aigua dolça s’utilitza per al procés de refredament de les centrals tèrmiques. Això és una barbaritat. O que a Uzbekistan, a l’Àsia central, el reg de les plantacions de cotó (que es fa servir a les fàbriques d’H&M o Zara, a Bangladesh o l’Índia) ha dessecat el Mar d’Aral, per exemple. O que hi ha països, com Tanzània, on ja hi ha conflictes armats per l’aigua. O que als darrers 50 anys s’ha multiplicat per 3 l’extracció d’aigua dolça i al darrer segle, per 8. Tindré feina per explicar-te tantes coses tristes i més feina tindrem a lluitar per a canviar-les.

Fent números rodons, es pot dir que el 70% de l’aigua es consumeix a l’agricultura (la tercera part d’aquest percentatge es dedica a la ramaderia, directa o indirectament), el 20% a la indústria i el 10% a les llars. A més, es calcula que el 80% de les aigües superficials estan contaminades per nitrats i el 70% per fosfats. Per les aigües subterrànies, els percentatges són del 70 i el 50%, respectivament. Segur que m’acabaràs preguntant: papa, si l’ésser humà és capaç de fer això amb allò que més necessita per viure, què no serà capaç de fer? I no sabré què dir...

el vell llop de mar defensa el ramat de dofins

Avui penso en el mar. M'ha portat a pensar-hi una llauna de tonyina que he trobat abandonada als camps pels quals passejo. No és gaire romàntic, ho reconec. La llauna m'ha fet companyia una bona estona i hem pogut compartir les nostres impressions sobre la sobrepesca i el futur de la vida als mars. Cap dels dos ens hem mostrat gaire optimistes al respecte, potser per la calor. Ens hem acomiadat a un bonic contenidor groc amb vistes als camps, on s'ha quedat còmodament allotjada. Ja sense companyia, he tornat pensant  en un personatge del que vaig saber fa uns anys i quan he arribat a casa he buscat unes notes que vaig prendre quan vaig llegir un article sobre ell. El diari britànic "The guardian" el considerava fa uns anys una de les "50 persones que poden salvar el món".

Reconec que, tot i ser un pacifista convençut, de vegades hi ha alguna actitud contundent en resposta a abusos contra la Natura que em desperta certa simpatia. Hi ha un vell llop de mar, en Paul Watson (Canadà, 1950), que es dedica a fer la vida impossible als que atempten contra la fauna marina. I ho fa amb els mitjans que considera necessaris, donant prioritat a la defensa dels animals marins sobre la de les persones que intenten fer-los mal. Això li va costar estar en busca i captura per la Interpol durant anys, per denúncies dels governs de Costa Rica i Japó, i ésser detingut a Alemanya l'any 2012. Ha tingut problemes amb la "justícia", a més, a Islàndia, Noruega, Canadà i algun altre país. L'últim que vaig escoltar d'ell és que viu a Vermont, als Estats Units, a terra ferma.

Tot això, en Paul ho ha fet amb la Societat de Conservació Sea Sheperd, que va fundar l’any 1981, quan va marxar per desavinences de Greenpeace (de la qual va ser un dels fundadors als anys 70). Entre les seves intervencions es troben la defensa de les foques al Canadà, dels lleons marins a Namíbia, dels calderons a les Illes Feroès, dels ossos polars a Alaska i Canadà, dels dofins al Japó, de les balenes a l’Antàrtida, ... Actualment, Sea Sheperd està centrant molts esforços també en la defensa dels esculls de corall, ecosistemes increïblement biodiversos que s’estan perdent a un ritme més que alarmant degut a activitats humanes (pesca d'arrossegament, contaminació i acidificació del mar, etc.).

Ha arribat a un acord amb el govern d’Equador per tal que Sea Sheperd sigui una agència oficial de l’estat i patrulli en nom d’aquest pel Parc de les Illes Galápagos. És un model interessant per a la protecció de la Natura posar-la en mans de qui sap com cuidar-la.

 "No podem dependre dels governs, ni de les institucions, ni de les grans organitzacions. Ells són la burocràcia. Allò impossible pot ser possible gràcies a la passió dels individus" 

"Per a lluitar contra els pirates, has de ser un pirata"

els meus camins (II): l'agricultura lliure

Algú podria dir: “Vinga! Un altre il·luminat venent un nou mètode agrícola innovador que ha de salvar el món de la fam i del canvi climàtic!” Què va, què va! Jo mai aspiraria a això. Tant de bo en sabés suficient com per a poder proposar mesures per a canviar el món. Amb aquesta reflexió només vull explicar com crec que ha de ser l’agricultura ecològica del futur (proper), que ha de trencar amb molts dels esquemes del present. Amb tota la humilitat, creieu-me...

Crec que l’agricultura ecològica actual es fonamenta bàsicament en obtenir un producte lliure de biocides i transgènics, i poca cosa més. En resum, es centra en el resultat, que sigui bo a nivell individual, per a la persona que se’l menja (que viu, normalment, a un país ric). No tirar biocides a la terra també és positiu, és clar. Però entenc que “ecològic” vol dir molt més: que vetlla per la Terra, en el seu conjunt. Ja vaig compartir en aquest bloc un article-pataleta on parlava d’això, que es va publicar a la revista Ae fa uns mesos. I en un altre que es va publicar al següent número, que va sortir fa cosa d’un mes i escaig. Hem de pensar en energia, en residus, en emissions de gasos d’efecte hivernacle (tres aspectes fonamentals de la petjada ecològica), i en responsabilitat social. En aquests temes no s’hi val tot. Si no els tenim en compte, estem fent “agricultura pseudo-ecològica industrial” o “agricultura convencional de productes pseudo-ecològics”.

L’agricultura que defenso, per tant, és molt senzilla. S’assembla molt més a la que feia el meu besavi a Alburquerque que a la que em van ensenyar a la universitat. No dic, no se m’acudiria mai, que haguem de renunciar als avenços que fan més còmoda la vida de l’agricultor, però defenso que hem d’analitzar cada cas i aplicar els mitjans adequats amb el mínim impacte negatiu per a la Natura. I essent conscients de la situació actual del planeta, amb la fam i la desnutrició de milions de persones, el canvi climàtic, l’escassetat d’aigua, l’extinció d’espècies, la contaminació d’aire i aigua, i tants altres problemes.

L’agricultura ha de formar part d’un sistema basat en una economia col·laborativa, verda, responsable, local, pel bé comú; en una educació holística, amb els nens i nenes en contacte amb la natura, on els valors i la consciència són el més important; i, ja posats, en la democràcia real, que ens faci poder escollir de veritat qui ens governa, però també què mengem, com es cuida la nostra salut i la del nostre planeta, què es fa amb els nostres impostos.

A aquesta agricultura que vull li dic, de vegades, “agricultura lliure” o “agricultura profunda”, però també li podríem dir “agricultura antisistema” o “agricultura clandestina”, com li diu Jairo Restrepo a la seva manera de fer. L’agricultura lliure no és cap mètode ni cap escola ni cap sistema. De fet, no és res en si mateixa. Està oberta a totes les aportacions que facin que l’agricultor pugui treballar sense ser ostatge del mercat global, de les grans corporacions químiques i de llavors, de les petroleres, etc. L’agricultura que faig és respectuosa amb totes les formes de vida, lliure als seus plantejaments i al seu funcionament, i viu de moltes fonts; té molt d’agricultura regenerativa i permacultura, quelcom de biodinàmica, d’agricultura natural i sinèrgica, potser alguna coseta de biointensiva, amb l’essència de l’agricultura tradicional, i jo què sé què més.

Parlaré, en propers articles, de cultius de microorganismes, de fitogeografia, de cromatografies, de disseny en línia clau, de biochar, de biomímesi, de tecnologies intermèdies, de biopreparats, de trofobiosi, de pindolació de llavors, de cicles naturals, de xerojardineria, d’entomoecologia, ... i, com no, d’ecologia profunda. Res que hagi inventat jo. Això sí, de tot el que explico he estudiat molt, ho he posat a la pràctica de diferents maneres, he introduït variants, li he donat les voltes que he pogut o sabut. En molts casos he arribat a treure conclusions pròpies, en d’altres continuo investigant, en alguns potser no aconseguiré entendre res. Tot forma part del meu bagatge al camp que, per a mi, és la vida. Tot forma part de mi.

Cada camí que explicaré és una eina o una idea, o una ciència o una filosofia o una tècnica, que m’ajuda a avançar, a explicar el que veig, a millorar la meva relació amb la Natura i el cultiu d’aliments. Tots els meus camins, els que trobo al meu viatge i em faig meus (i tu pots fer-te teus) són paral·lels i es creuen a tot arreu, tots em porten al mateix lloc i cadascú a un nou indret meravellós. Tant de bo, si et dóna per llegir-los, aquests escrits t’ajudin a trobar noves eines per a la cura del teu hort, a veure alguna cosa nova quan observes la natura al teu voltant, a participar del coneixement universal, a cultivar els teus aliments d’una manera més lliure.