els minerals en conflicte

Fa uns anys escoltava sovint el terme “minerals en conflicte” sense saber del tot quina era la realitat sobre aquest tema. Quan vaig investigar una mica i vaig veure alguns documentals sobre la barbàrie que suposa el progrès tecnològic, em vaig quedar de pedra mineral. Es tracta de minerals, com ja déus saber, que provenen de països on la seva venda serveix per a finançar grups armats que dominen el seu tràfic. Hi ha informació d'Alboan, Amnistia Internacional i altres ONG per a aprofundir en el tema.

El terme s’aplica, generalment, a la República “Democràtica” del Congo (RDC) i 9 països veïns (la regió dels Grans Llacs africans) i als minerals anomenats “3T+G” (pels noms en anglès dels elements): cassiterita (conté estany), columbita-tantalita o “coltan” (és un mineral que conté tàntal), wolframi (o tungstè) i l’or. Tots quatre es fan servir en bona part dels aparells electrònics que més utilitzem (mòbils, ordinadors, tablets, consoles, etc.). Ja hi ha algunes iniciatives de tecnologia lliure de conflicte, com el mòbil Fairphone i algunes altres empreses importants van adquirint compromisos.

El 80% de les reserves mundials de coltan (un dels minerals imprescindibles per a fer un mòbil o una tablet) es troben a la RDC. La seva extracció, controlada per grups armats, està tacada de violacions dels drets humans (esclavatge, explotació infantil, violació de dones) i de destrucció de la natura (erosió, contaminació d’aigües). Però, com és evident, resulta complicat per a la vida moderna fer boicot a la RDC, doncs tenen gairebé tot el coltan del món (hi ha una mica a Austràlia, crec, i poca cosa més). 

Per exemple, a Bisie, a l’est de la RDC, hi ha mines de cassiterita. Més de 20.000 persones, moltes d’elles nenes i nens, hi treballen en condicions d'esclavatge. El negoci aporta als grups armats uns 70 milions de dòlars anuals (el preu d’aquest metall es va multiplicar per 5 entre 2003 i 2010). Aproximadament unes 600 persones surten cada dia de Bisie carregant cadascuna 50 kg de cassiterita a l’esquena i caminen gairebé 100 km en dos dies per a portar el mineral als intermediaris que el faran arribar a les foses asiàtiques del mercat lliure, on es perdrà la pista de la seva procedència. 

Les empreses nord-americanes tenen l’obligació teòrica de justificar la procedència d’aquests 4 minerals des de 2010, que es va aprovar la llei Dodd-Frank. A Europa s'ha debatut el tema des de fa anys (amb la pressió del lobbie tecnològic) i recentment s'ha arribat a un acord per una llei que només recomana a les empreses europees que es portin bé i no financiin grups armats ni admetin l'explotació infantil i altres violacions dels drets humans a les mines d'on surten els minerals que compren. Molt humà, tot plegat...

agbogbloshie i el meu mòbil

Una part molt important del deteriorament ambiental té a veure amb els residus industrials. D’entre ells, em crida especialment l’atenció els que genera la telefonia mòbil. Des de 1994, s’han fabricat més de 10.000 milions de telèfons mòbils al món. Actualment n’hi ha quasi 7.000 milions de telèfons operatius, quasi bé un per persona que habita el planeta (som uns 7.450 milions, ho acabo de mirar). Doncs bé, el procés de fabricació de cada telèfon genera 75 kg de residus. A més, la taxa de renovació anual a Europa és del 40%, és a dir, els aparells ens duren 2,5 anys de mitja, encara que la seva vida útil (bateries a part) podria ser de 10 anys.

Això és el que se’n diu obsolescència programada. És una estratègia de les empreses sense ètica social ni ambiental per a millorar els seus ingressos fent que substituïm determinats productes per a aconseguir d’altres de “millors” (en prestacions, disseny, etc.) abans que els primers hagin acabat la seva vida útil. Seria el que fan les empreses electròniques quan treuen al mercat ordinadors d’1 Gb de memòria quan tenen tecnologia per a fabricar-los amb 4 Gb gairebé al mateix cost. Així, l’any següent treuen al mercat els ordinadors de 2 Gb i en comprem un per què és molt millor que el que tenim.

Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), cada any es llencen 50 milions de tones d’aparells electrònics. Els destins d’aquests residus són diversos però és comú que s’enviïn a països pobres a canvi de petites contraprestacions econòmiques (convertides moltes vegades en suborns entre polítics i grans empreses). A la Convenció de Basilea, els països europeus es comprometien a no enviar els seus residus electrònics als països pobres. Feta la llei, feta la trampa: des de llavors els continuen enviant “camuflats” amb l’etiqueta de “producte de segona mà” o similars.

A Agbogbloshie (a prop d’Accra, capital de Ghana) es troba un dels abocadors de residus electrònics més gran del món. A Ghana hi arriben 215.000 Tm de residus electrònics cada any, des dels EUA i de molts països signants del Conveni de Basilea, com els europeus. Segons Green Cross Switzerland i Blacksmith Institute és el lloc més contaminat del món. Diuen que hi ha més contaminació que a Txernòbil. Més de 40.000 persones hi viuen entre les deixalles, i la mà d’obra per al reciclatge són nens i nenes. S’han trobat altes concentracions de toxines al sòl i als aliments. Els fums tòxics (amb plom, cadmi i mercuri) inhibeixen el desenvolupament del sistema reproductiu i nerviós, i retarden el desenvolupament cognitiu e immunològic.

Algunes fonts diuen que hi ha un abocador encara més gran a la Xina, a Guiyu, on treballen 150.000 persones.

Seria bo pensar-hi una mica abans de substituir el nostre ordinador o el nostre mòbil, no? Un altre dia podem parlar de la tecnologia lliure de conflicte, que és un altre tema que hauria d'afectar a les nostres decissions a l'hora de comprar aparells electrònics...

rachel carson i pokémon go

Segueixo de relectures. Llibres que han passat per la meva vida deixant empremta. Ara he retornat a Primavera silenciosa, el clàssic de Rachel Carson, publicat al 1962. Punt de partida, diuen, de l'ambientalisme modern. Un altre text d’increïble vigència als nostres dies. Dedica bona part del llibre a narrar casos dels efectes de l’ús indiscriminat d’insecticides als EUA als anys anteriors a la publicació del llibre. Recorre els camps, els marges dels camins, la capa d’humus dels boscos, i els rius i embassaments de tot el país, documentant la disminució dràstica de multitud d’espècies (ocells, peixos, mamífers) per l’ús de verins a la natura. Narra la destrucció de la vida silvestre arreu del país i aporta profundes reflexions sobre el sentit de tot plegat. Aquí és on m’arriben les preguntes: 

Han passat més de 50 anys des de que se sap que les fumigacions amb productes químics són altament perjudicials per a la vida (en general). Els productes insecticides, fungicides i herbicides tòxics es continuen fent servir amb absoluta impunitat (i qualsevol els pot comprar als centres de bricolatge i als gardens), doncs les multinacionals que els fabriquen controlen la informació i paguen les voluntats de polítics i investigadors. 

Les primeres preguntes que em faig van carregades de certa desesperació: fins a on pot arribar la estupidesa humana? De què pot servir a ningú guanyar molts diners amb tot aquest mercat si els seus fills no poden jugar tranquils al camp del costat de casa? Què té al cap un home (en conec uns quants) que puja a un tractor i passa tot el matí llençant herbicida als camps propers al col·legi dels seus fills? Estic fart del “s’ha de viure d’alguna cosa”. No serveix, definitivament no serveix. És un fet, sense jutjar ningú. 

Això em porta a una altra pregunta que em corroeix, pensant en la meva filla, que encara no té dos anys: tot i la vida sana que estem intentant donar-li, quants d’aquests productes perniciosos estan ja presents al seu petit cos, provinents de l’ambient, de l’aigua, dels aliments ecològics que li donem o de la llet de la seva mare -que no té culpa de res, és clar-? I, quants d’ells poden causar-li perjudicis a curt, mig i llarg termini? 

Més preguntes: quan la meva filla tingui uns quants anyets més, li podré ensenyar a la Natura una guineu o un bernat pescaire o una truita de riu? Hi existiran els boscos i els rius? Podrà veure volar una àliga? Hi haurà abelles o robots pol·linitzadors? Algú, dels que tenen el poder, en algun moment, farà alguna cosa per tal que acabi aquest despropòsit de destrucció de tot? 

Finalment, i per acabar amb una mica d’humor i sarcasme un article on he intentat no descarregar la ira que en moments em produeix tot plegat, una reflexió marciana: veig a les notícies milers de persones que van a Central Park o al Retiro a capturar bestioles imaginàries amb els seus telèfons. Alguns es barallen entre ells per tal d’aconseguir la millor captura. Ni es miren entre ells, ni miren els esquirols que corren d’arbre a arbre, espectacle meravellós. Només veuen el món a través de la seva pantalla. I em pregunto: inventarà Nintendo, en un futur proper, una aplicació per a smartphones per a capturar animals que ja no existiran més que a les pantalles dels dispositius, com pit-rojos, sargantanes, orenetes o lirons?  

Bromes a part, l'únic sentit que li veig a la meva vida és seguir sembrant llavors de llibertat i esperança, per a que la petita Nina i tota la resta dels nens del món visquin en un planeta millor que el que tenim ara.

las venas (aún) abiertas de américa latina

Hablaba hace pocos días, a raíz de una de esas preciosas frases que solía decir el Subcomandante Marcos, de una de las lecturas (de cuando creía que podía cambiar el mundo), que me desmontó el pequeño oasis de paz en el que vivía hasta entonces: Las venas abiertas de América Latina, de Eduardo Galeano. El libro se publicó el año que nací, 1971, y cuando lo leí, creo que en el 94, mantenía una tremenda vigencia. Ahora, transcurridos 45 años desde que viese la luz, pena y miedo se reparten a partes iguales mi corazón al releerlo. Pena por que el mundo y América Latina están mucho peor que entonces; miedo por no saber dónde puede llegar un hombre con su avaricia y su crueldad. Pena y miedo porque ahora soy padre y pienso a diario en el mundo que le quedará a mi pequeña.

Me recuerdo en Alcaine, sentado en la orilla del rio Martín, leyendo al atardecer las páginas más tristes que había leído hasta entonces: la historia de un continente condenado históricamente al despojo y a la pobreza. En su recorrido por la historia de los últimos 5 siglos, Galeano habla de la explotación extranjera de los recursos naturales, desde la plata de Potosí y el oro de Brasil hasta el petróleo venezolano; de la esclavitud y de las matanzas de indígenas que han ido pasando de manera recurrente durante su historia; de los latifundios creados para abastecer de azúcar, el cacao, el café o el algodón al mundo rico; de las multinacionales que se han establecido en el subcontinente a cambio de tener fuerza de trabajo casi gratis y de llevarse toda la riqueza generada y más; de los tratados comerciales (ese “libre comercio” falso que está tan de moda con el TTIP y otros acuerdos) que nunca favorecen en nada a los pobres; de todos los dictadores y torturadores impuestos por el poder estadounidense; del endeudamiento y la pobreza a los que han llegado los países latinoamericanos gracias al Fondo Monetario Internacional y el Banco Mundial, esbirros del imperialismo ; de Túpac Amaru, Emiliano Zapata, Simón Bolívar, Salvador Allende y José Artigas; de los incas, los mayas y los aztecas, culturas que desaparecieron gracias a los españoles que llegaron al otro lado del Atlántico.

La historia de América Latina es la de la África colonial, la de la India y la de tantos lugares. Los que invaden varían un poco, aunque sean hijos de la misma madre. Los que sufren el despojo, la muerte y la pobreza, también son los mismos, casi siempre con la piel más oscura que tú y que yo.

El último capítulo de la edición que manejo explica la visión del autor en 1978 desde su exilio en Calella. Explica que la mejor crítica que podía recibir su libro fue ser prohibido por las dictaduras de Uruguay (su país), Chile o Argentina. Ahora, en teoría, hay democracia en esos países, pero con los intereses capitalistas americanos bien protegidos, por supuesto. “No dejan ver lo que escribo, porque escribo lo que veo”, cita el autor a Blas de Otero.

Hugo Chávez regaló un ejemplar de Las venas a Barack Obama en la Cumbre de las Américas de 2009. Me quedo pensando en Obama, el hombre que iba a cambiar el mundo y que se va a retirar sin pena ni gloria, dejando su país en manos de uno de los dos candidatos que han salido de las respectivas convenciones, a cual de ellos peor. ¿Para cuándo dejan los Estados Unidos el compensar a todos los países que explotan, manipulan y empobrecen desde hace décadas y décadas? O, al menos, ¿cuándo dejarán de hacerlo? Tal vez eso no nos interese, ¿verdad?

Antes decía que cuando era joven creía que podía cambiar el mundo; ahora no lo creo, ahora sé que puedo cambiar el mundo, que debo cambiar el mundo. “Muchas personas pequeñas en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, pueden cambiar el mundo”, ¿recuerdas?

Cambiamos el mundo cuando no compramos un smartphone fabricado en una fábrica china donde no existen derechos laborales, usando coltán y otros minerales extraídos en la R. D. del Congo por niños esclavos. O haciendo que el que tenemos dure un añito más; eso también es importante. O comiendo una lechuga ecológica cultivada cerca de casa en lugar de una venida de no-sé-dónde, y que contiene no-sé-qué. O no bebiendo Coca-cola y no comiendo en McDonald’s, claro. Eso siempre queda bien: boicot a los imperialistas. El mundo lo cambia la información, la educación y la cultura, todo eso que está en manos del poder, para que no esté en manos de la gente y la gente decida hacer algo bonito y bueno con ello. Eso es lo que hay que cambiar…

Citar frases de Galeano puede ser siempre inacabable. Algunas que definen para mí el libro:

“El principal producto de exportación de América Latina, venda lo que venda, materias primas o manufacturas, son sus brazos baratos.”

“El subdesarrollo no es una etapa del desarrollo. Es su consecuencia.”

"Escribí Las venas para difundir ideas ajenas y experiencias propias que quizás ayuden un poquito, en su realista medida, a despejar los interrogantes que nos persiguen desde siempre: ¿es América Latina una región del mundo condenada a la humillación y a la pobreza? ¿Condenada por quién? ¿Culpa de Dios, culpa de la naturaleza? ¿No será la desgracia un producto de la historia, hecha por los hombres y que por los hombres puede, por lo tanto, ser deshecha? 

viure en un altre món

ésser ecohortalissa en un món de mcdonald's

ésser arbre en un món de motoserres

La dona-arbre 

Tenir l’oportunitat, essent dona, de marxar de Kenya per estudiar en una universitat americana  déu ser un privilegi. Tornar al teu país, quan encara hi ha una dictadura, per a lluitar pels drets humans i l’empoderament de la dona és, sense dubte, un acte de valentia. I fer tot això plantant arbres i encoratjant a les kenyanes a fer-ho com a eina per a millorar les seves vides i frenar la desertització del seu país, simplement no té nom. Per això, va ser la primera africana i la primera ambientalista a rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 2004. Va ser membra del Parlament kenyà i viceministra de Medi Ambient i Recursos Naturals amb l’arribada de la democràcia. La Wangari Maathai (Kenya, 1940-2011) va inspirar, amb el seu Moviment del Cinturó Verd, la plantació de 13 mil milions d’arbres a tot el món des de 2006, amb la Campanya dels Mil milions d’arbres “Plantem per al planeta” del PNUMA. 

El fundador de boscos 

Una mica més a prop, a les Villuercas extremenyes, hi ha algú capaç de plantar amb les seves mans més de 1.000 arbres cada any (i en porta 24.000); d’escriure bells poemes, articles de premsa i assajos; de cultivar els seus propis aliments; de crear sèries de televisió i documentals preciosos sobre la natura. Aquest algú es diu Joaquin Araújo (Madrid, Espanya, 1947), és un dels naturalistes més importants del sud d’Europa i vol ser conegut com a “fundador de boscos”. 

Vaig saber d’ell als anys 70, quan va participar en aquella meravella televisiva anomenada “El hombre y la tierra”, amb Félix Rodríguez de la Fuente. Des de llavors, la seva feina ha rebut tot tipus de reconeixements: el Premi Global 500 de les Nacions Unides i dos cops el Premio Nacional de Medio Ambiente, per citar-ne els més importants.

El defensor de la selva

“No vull flors a la meva tomba perquè sé que aniran a arrencar-les a la selva”. Algú que diu aquesta frase és que estima molt la selva. Es deia Chico Mendes (Brasil, 1944-1988) i era un home senzill. Ara és un símbol de l’Amazònia brasilera. 

Hi va treballar des dels 10 anys com a “seringueiro” (recol·lector de cautxú). La seva fortalesa el va convertir en defensor dels pobles de la floresta, lluitador contra la desforestació de la selva a l’estat d’Acre i impulsor del seu aprofitament sostenible. Va liderar el Consell Nacional dels “Seringueiros”, l’Aliança dels Pobles de la Selva, el Partit dels Treballadors i la Central Única de Treballadors. Juntament amb els seus companys defensors dels “seringales”, s’oposaven de manera pacífica però ferma a la tala dels arbres que ells cuidaven i aprofitaven de manera sostenible.

L’any 1987 la ONU li va concedir el Premi Global 500, i la Better World Society li va atorgar la medalla pel medi ambient. Uns mesos després va morir assassinat per un latifundista que veia amenaçats els seus interessos per les lluites dels “seringueiros”. 

Milers de persones, entre sindicalistes, advocats, religiosos i indígenes, han mort i encara moren, defensant l’Amazònia i altres zones naturals a mans dels poderosos. La repercussió de la mort d’en Chico va servir per posar la desforestació de l’Amazònia, i les violacions dels drets humans i els assassinats que s’hi produeixen, en el punt de mira del món. 

---