Ja fa uns mesos que he tornat a cuidar-me d’una finca que ja havia format part de la meva vida (o jo de la seva, millor dit) fa un temps: Can Codina, a Llinars del Vallès. El tros en qüestió té una superfície d’uns 6.000 m2. Quan vaig decidir-me, després d’anar parlant amb el propietari en trobades esporàdiques per Cardedeu, vaig pensar en una gestió molt respectuosa amb la vida d’aquell espai, que sempre m’ha semblat amb un encant especial, però que no ha tingut gaire sort amb les actuacions humanes que s’han donat al seu entorn. Ha quedat, amb els anys, atrapat entre l’autopista AP-7 i la variant de Cardedeu (i el riu Mogent) per un costat i les vies d’alta velocitat per l’altre.
Can Codina es troba al principi del Corredor quan s’arriba des de Cardedeu, on la serralada comença a enfilar-se des del riu Mogent. La terra és molt diferent de la que podem trobar a l’altra banda del riu: és molt més lleugera i fàcilment treballable, a més de molt fèrtil i agraïda. Als últims anys hi ha hagut diferents projectes agrícoles bastant respectuosos, entre ells el cultiu de les mongetes d’algun amic del poble. Tot i així, al principi va ser necessària una neteja important, ja que en algun moment algú havia enterrat làmines de plàstic i havia deixat gran quantitat de trossos de cordes de nylon per tot arreu (era quelcom que al propietari no li havia agradat gens).
La disponibilitat d'aigua és bona. Hi ha un pou que s'alimenta d'un aqüífer molt important. L'aigua es troba a menys de 15 metres de la superfície. Cal, però, fer una inversió en el sistema de bombeig i la resta de la xarxa de reg. De moment, no m'he decidit a fer-la...
He tingut sort amb el veïnatge: la resta de la finca (aproximadament 1,5 Ha) la cuida en Jose, un bon home de Llinars, apassionat de la feina agrícola. Recentment, també ha entrat a cultivar un tros i ha fet un galliner l’Antònia, que ja coneixia d’etapes anteriors.
L’arrencada va ser l’estiu de 2019. El tros ja portava un temps sense cultivar-se i l’abundància d’herbes espontànies era notable. Moltes superaven el metre d’alçada. El primer que vaig fer va ser un inventari de vida salvatge (el publicaré en un post proper): vaig recórrer pam a pam tot l’espai anotant i fotografiant totes les espècies vegetals i animals que conviuen a l’espai. Ho vaig fer a diferents hores i en diferents condicions (dies més frescos, plujosos, assolellats, etc.) per tal de tenir una visió més ampla de la fauna.
Llavors, com que tenia ganes de fer les coses de la manera més manual possible i em calia fer una mica d’esport, vaig agafar una dalla i, durant totes les estones que vaig poder durant les vacances, vaig dallar tot el camp i vaig deixar l’herba en superfície o apilada als marges. D’aquesta manera aconseguia que moltes de les herbes presents no granessin i disminuir el banc de llavors per al futur.
Vaig dubtar sobre el tipus de cultiu, però, donat que la meva feina no em deixava gaires hores lliures, vaig decidir començar pel cultiu de cereals i lleguminoses en secà (i així, estalviava, en un principi, la inversió en el sistema de reg). Al llarg de les meves experiències agrícoles he fet pocs tastos d’aquest tipus de cultiu i em venia molt de gust fer proves amb diferents varietats. He llegit molt i sempre m’ha interessat l’autosuficiència pel que fa als cereals i la resta de cultius de secà i... era una oportunitat única!
Així doncs, com que es veu que encara tinc alguna cosa a fer en aquest lloc meravellós... he tornat a Can Codina!
