 |
| D'esquerra a dreta: portada de l'edició en italià del llibre que us recomano (vegeu que el títol original és diferent); portada de l'edició en espanyol; i dos llibres més de l'autor, el darrer compartint autoria amb Carlo Petrini, creador del terme i la filosofia Slow Food. |
STEFANO MANCUSO i ALESSANDRA VIOLA:
Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Ed. Galaxia Gutenberg, 2015.
En aquest dia del pare, em veig en poc temps plantejant-me
respostes a moltes preguntes, entre elles, aquesta que dóna títol al post. Per
això, avui us recomano una lectura trencadora. Stefano Mancuso és un neurobiòleg
vegetal. Sí, has llegit bé: vegetal! Estudia els comportaments de les plantes,
la seva manera de relacionar-se, la seva manera de solucionar problemes; res
més i res menys.
Fa mesos (crec que des de Sant Jordi de l’any
passat, gairebé un any) que vaig veient sobre una tauleta a casa dels pares de
la meva dona aquest llibret. La portada convida a endinsar-se, però mai havia
trobat el moment. Ara fa uns dies que vaig decidir obrir-lo i, en quatre
estones dels avis jugant amb la seva neta, l’he fulminat.
Conec Mancuso de dues entrevistes, de fa 5 ó 6
anys: una a la Contra de la Vanguardia, realitzada per la Ima Sanchís, i una
altra al programa de televisió Redes, on parla amb l’incombustible Eduard
Punset. En totes dues explica tota una sèrie d’evidències científiques que
demostren que les plantes es comuniquen, descansen, juguen, s’ajuden entre
elles, avisen a les altres plantes dels perills, cuiden dels seus petits, són
altruistes, etc. És a dir, que són intel·ligents, si entenem la intel·ligència
com la capacitat per resoldre problemes, com explica Mancuso.
Pel que fa al llibre, al primer capítol
Mancuso ens explica com s’ha negat, al llarg de la història de la humanitat, la
intel·ligència vegetal, sempre adduint raons gens científiques. Ens parla dels
debats a l’Antiga Grècia entre els seguidors d’Aristòtil, que defensava que les
plantes estaven més a prop dels essers inerts que dels vius, i els de Demòcrit,
que equiparava els vegetals amb l’ésser humà; de Linneo, que va arribar a
afirmar que les plantes eren capaces de dormir; de Charles Darwin, que al seu
tractat sobre plantes insectívores atribuïa als vegetals qualitats que se’ls
havia negat fins llavors; i del seu fill Francis, que va ser capaç d’afirmar en
una conferència que “les plantes són éssers intel·ligents” aportant tota una
sèrie d’arguments recolzats en estudis científics.
Al segon, ens parla de les diferències entre
animals i vegetals pel que fa als “centres de comandament” i l’estructura. Compara
les cèl·lules animals i vegetals, que són en realitat molt semblants, concloent
que les vegetals són més sofisticades, doncs tenen cloroplasts (els orgànuls on
es fa la fotosíntesi) i una paret que protegeix tota la cèl·lula.
A part dels cinc sentits que tenim els humans,
l’autor ens explica, al capítol 3, que les plantes en tenen 15 més i, per tant,
són molt més sensibles que nosaltres (cosa gens difícil). Detecten els camps
electromagnètics, la gravetat, diferents gradients químics, ... Tot un
desplegament de sensibilitat.
Al quart capítol podem aprendre quelcom de les
diferents maneres d’interactuar que tenen les plantes, entre individus de la
mateixa espècie i amb altres espècies, tant vegetals com animals.
Al cinquè i últim capítol, Mancuso ens parla de
la capacitat de les plantes per resoldre problemes, és a dir, de la seva intel·ligència.
Torna a Charles Darwin i al seu assaig The power of movement in plants, al qual
aporta les primeres proves científiques de la presència d’aquesta qualitat en
els vegetals, mitjançant un estudi somer dels moviments dels àpexs radicals,
que perceben estímuls, prenen decisions i les executen.
Un llibre per a ments obertes, allunyades del
cartesianisme, del mètode científic dominant, manipulat i deslleial, i dels paradigmes que han portat la humanitat
on és, a la vora de l’abisme. Un llibre ple d’explicacions raonades, d’estudis
on es fonamenten els arguments. Un compendi de les investigacions que s’han fet
fins al moment sobre un món, el vegetal, tant desconegut per als humans que fa,
fins i tot, una mica de llàstima de pensar-hi.
M’imagino el nostre planeta d’aquí a uns
quants segles: sequoies i oliveres mil·lenàries ocupant els càrrecs públics de
més responsabilitat i prenent sàvies decisions; preciosos boscos ocupant els
espais on avui es troben les grans ciutats i els cultius industrials; fàbriques
de mobles convertides en museus del “mai més”; homes i dones vivint als boscos,
alimentant-se gràcies al seu coneixement de la natura, sent feliços vivint
d’una manera frugal i basada en el respecte.
Pot ser d’aquí a un temps tindrem a la nostra
cultura popular frases fetes com “és llest com un codony” o “és sensible com un
xuclamel xilosti”. Qui sap!
“Cuando por fin se elimine la absurda sumisión
del mundo vegetal al animal, las plantas podran ser estudiadas por sus
diferencias con los animales y no por su parecido, lo que redundarà en
resultados más útiles”.
