Potser quan es donen moltes voltes a una idea, al final acaba quedant rodona,
com una pedra de riu, perquè erosiones les cantonades de tant passar i passar.
Les meves, d’idees, mai sé quina forma tenen, però deuen ser prou anguloses,
doncs sovint em provoquen maldecaps.
Moure l’energia de l’univers és un tema complicat. Moltes vegades no sé
què estic demanant en realitat i no entenc el perquè d’allò que succeeix a la
meva vida. Steiner deia quelcom semblant a que la saviesa està flotant a
l’univers i que un només ha de recollir-la i acollir-la. Jo, ho intento cada
dia...
L’agricultura és la meva manera de relacionar-me amb l’univers. Es tracta
de col·laborar en els processos per a crear aliments. Ja no puc dir “produir”
aliments, em sento arrogant quan ho faig: pràcticament tot ho fa la Mare Terra
i jo només poso una part infinitesimal de l’energia.
Aquest pensament em porta a escriure breument sobre el jainisme. Fins fa
no gaire, només n’havia escoltat a parlar en algun documental sobre l'Índia: són
jainistes aquelles persones que caminen agenollades passant un raspall on han
de trepitjar per a no matar cap insecte ni cap altra forma de vida. Deia Krishnamurti
que cap religió ens pot portar a l’espiritualitat ni a la llibertat. Deia, també, que
la veritat és una terra sense camins. Jo hi coincideixo. A priori, aquesta
sembla una religió allunyada de la realitat del món. Satish Kumar, al seu
llibre “Tú eres, luego yo soy” em va fer pensar en els matisos. Ell va ser
monjo jainista a la seva infantessa. No passa un raspall per on ha de trepitjar
físicament. Ho fa espiritualment. La seva mare treballava la terra, però ho
feia amb tot el respecte i amor, demanant perdó a tots els essers que es
veiessin perjudicats pel seu treball i donant les gràcies cada dia per tot allò
que la terra li donava.
Ja són molts anys de treballar amb la terra. Moltes hores sota el sol per
a meditar en moviment, intentar deixar un espai en l’ànima i la ment perquè entri aquesta mena d’il·luminació, que seria la resposta a la pregunta eterna:
què estic fent? O, potser, no és aquesta la pregunta. Per què ho faig així? On
em porta tot això? Què és l’agricultura? Hi ha una frase, escrita en un mur de
Quito, que citava Mario Benedetti, que definiria perfectament el funcionament
de la meva ment agrícola: “Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”.
És cert que tinc poques coses clares. Més aviat
tinc clares algunes de les que no vull, les que descarto. Ja vaig descartar fa
temps l’agricultura ecològica de substitució d’entrades (de “insumos”). Posats
a citar frases boniques, uns versos de León Felipe: “No sé muchas cosas, es
verdad,/ pero me han dormido con todos los cuentos/ y sé todos los cuentos”.
Doncs això, que amb aquest conte ja no m’enganyen. Aquesta manera de fer agricultura
no porta enlloc, ho tinc molt clar. Per això aquest “agricultura orgànica
lliure” que ara he convertit en el meu eslògan. Un “lliure” que vol dir que no
li compro un producte “ecològic” envasat a Basf, ni llavors ficades en un sobre
d’alumini a Vilmorin; que no accepto que les hortalisses viatgin en safates de
porexpan consumint la seva energia; que no treballo el camp amb tractors,
gastant combustibles i alliberant el carboni de la terra; que crec que les
coses han de ser d’una altra manera.
Això en porta al moviment de l’ecologia profunda. Aquest concepte, creat
pel filòsof noruec Arne Naess, es contraposa a “l’ecologisme superficial” que
està present en molts moviments ambientalistes, entre ells l’agricultura
ecològica convencional, la de “segell”, la dels aliments “ecològics” de tot el
món als prestatges dels nostres supermercats.
L’ecologia profunda viatja fins a l’essència de les coses i reconeix el
valor inherent de totes les formes de vida, independentment de la utilitat que
tenen per als nostres interessos. Per a mi, és una manera de viure basada en la
consciència, en el respecte per tot el que ens envolta, en la no-violència amb
el nostre planeta, en la interferència mínima en la vida de la resta d’éssers
vius.
Em pregunto ara: com ha de ser aquesta “agricultura profunda”? Potser
quan tingui la resposta ja haurà canviat la pregunta...
