animalons (III): una de cargols!

Amb aquestes pluges, potser aquests dies trobareu a l'hort aquests bitxos tan divertits que són els cargols. A mi em semblen macos, però de vegades he de reconéixer que m'atabalo quan veig créixer les seves colònies tan exageradament com ho van fer, per exemple, la primavera de 2014. Els danys que produeixen, sobre tot a les plantes de fulla (enciam, bleda) poden ser importants.

Encara que de vegades sembla que tots els cargols són iguals, podem distingir diferents espècies si ens hi fixem una mica. Trobarem, segur, el cargol bover (Cornu aspersum, sin. Helix aspersa), de mida gran i closca bastant fina i delicada, amb la superfície granelluda. Aquesta espècie és de les més buscades pels caçadors de cargols, pel seu valor gastronòmic. El cargol jueu (Otala punctata) també és gros, de 3 a 4 cm i es caracteritza per la franja blanquinosa al caire de l'obertura. Molt maco, també. El cargol cristià (Eobania vermiculata) té les marques més fines i ratlles blanques. La caragolina (Theba pisana) és la típica que trobem a les tiges del fonoll en nombres incalculables. D'altres com Cernuella virgata, Helicigona lapicida i Monacha cartusiana, de mida més petita, poden ser més difícils de trobar i de distingir, al menys per mi. Per últim, tenim el llimac (Deroceras altimirai), present en bona part dels enciams dels nostres horts.

La primera foto és d'un cargol bover (Cornu aspersum). La segona, diria, és d'un cargol jueu jove (Otala punctata). La darrera és una agrupació de caragolines (Theba pisana) sobre una tija. (S'admeten correccions si hi ha algun expert entre els lectors. Gràcies!)

Un cop vistes les diferents espècies, igual us pot interessar alguna de les poques maneres de convidar-los a marxar del vostre hort, sempre amb educació i bones paraules, per suposat. 

• Abans que res, el més important és la prevenció. Podem plantar  caputxines, farigoles, mostasses i sàlvies intercalades amb els cultius i en els marges. 
• La falguera i la cua de cavall trossejades entre els enciams i bledes, formant part de l'encoixinat, també són molt eficients.
• Per als horts petits hi han diverses fórmules senzilles i barates. Una d'elles és el cafè. No els hi agrada gens. Els pòsits escampats entre les plantes i una ruixadeta sense diluir-lo poden ser interessants. 
• Igual heu escoltat el remei dels paranys de cervesa (posar un pot amb cervesa enterrat fins al marge entre les plantes sensibles). La part dolenta és que això els mata: moren ofegats. Segurament és una mort millor que moltes altres, però. Els pots s'han d'anar reomplint.
• Similar a això és escampar closques d'ou trossejades entre les plantes. Els trossos s'enganxen als cargols i els impedeix el desplaçament, i acaben morint d'una manera una mica cruel pel meu gust.
• Escampar cendra al voltant de les zones que volem preservar és poc efectiu, sobre tot quan plou cada pocs dies i ens fa haver de reposar la barrera.
• La maceració oliosa d'all (que explico en un article de fa un temps sobre els extractes vegetals) em va molt bé com a repel·lent. 
• Cap d'aquestes solucions és tant efectiva com tenir un ànec corretejant per l'hort.

A part de tot això, hi ha un producte permès en agricultura ecològica que es diu "Ferramol". Està fet a base de fosfat fèrric i afecta els sistemes digestius dels cargols, evitant que s'alimentin. Com ja sabreu, jo no faig servir productes de laboratori, encara que siguin permesos pels organismes certificadors, i intento fer servir només productes naturals fets per mi que siguin repel·lents i que no facin patir els animals. A partir d'aquí, cadascú que prengui les seves decisions.

Vosaltres de petits fèieu curses de cargols amb els amics? Recordo els circuits marcats amb guix a les voreres i les fulles d'enciam que els hi donàvem com a recompensa per l'esforç. A mi no em surt fer-los mal. Pobrets cargols!