un saurí amb smartphone

PERE LEÓN. VIVIR EN MODO AVIÓN. Ed. Urano, 2015.

PERE LEÓN. LA BUENA ONDA. Cómo crear espacios saludables. Ed. Grijalbo, 2013.

Va ser, més o menys, fa un mes. Encara hi penso. Estem a casa esperant un professional. Són les quatre de la tarda en punt. Sona el timbre i, quan obro la porta, apareix un home enorme, d’una presència colossal, carregat amb les seves eines. A partir d’aquell moment, un desplegament d’humanitat i professionalitat dels que, malauradament, no estic gens acostumat. Quan acaba la seva feina, sense presses (s’hi està prop de 3 hores) i donant totes les explicacions que necessitem, agafa les seves eines i marxa. Abans de fer-ho, amb signes evidents de cansament, encara s’ofereix a ajudar-nos a canviar de lloc els mobles, segons ens ha proposat. Li agraïm, però l’alliberem de la feina. Durant els següents dies i setmanes ens truca diverses vegades per a interessar-se pels resultats de les propostes de millora que ens ha fet.

La seva visita em deixa algunes preguntes: tant costa fer les coses amb professionalitat, com aquest home? Tant costa afegir a la feina ben feta una mica (que en aquest cas en va ser molta) de sensibilitat cap a les persones que tens al davant? Tant costa que els “professionals” no et tractin com si t’estiguessin fent un favor? Canviarà algun dia tot això? En Pere León és un marcià?

Doncs en principi, crec que la resposta a totes les preguntes és que no. 

En Pere León és un arquitecte i geobiòleg, un expert en la detecció de les ones, naturals i artificials, que afecten a les persones als seus habitatges i llocs de treball. Un saurí del segle XXI. Sabíem d’ell per una “contra” de la Vanguardia de fa uns anys i vàrem decidir trucar-lo per intentar solucionar el problemes de descans de la nostra petita. Entre els seus clients, multitud de personatges del que diem la “vida pública”. Col·laborador de programes de radio i televisió. I arriba a una casa humil i ens tracta com si fóssim jugadors del Barça.

Ja ha quedat clar el que opino de l’escriptor; ara parlem dels seus llibres. De vegades, tenim una certa tendència a no donar importància a les coses que no es veuen, però ja hem escoltat tots diverses vegades els perills de parlar massa per telèfon mòbil o de dormir amb el wifi connectat o sobre un corrent d’aigua subterrània. D’aquestes coses, i de moltes més, ens parla en Pere en aquests dos llibres que avui recomano.

“La buena onda” és un magnífic llibre divulgatiu i sensibilitzador per a donar a conèixer la geobiologia al públic general. De fet, també va dirigit als metges, als arquitectes i altres professionals que no coneixen aquesta ciència i, per tant, no saben que canviar el llit d’ubicació pot salvar la vida d’una persona. A aquestes alçades ja està bastant clar que les ones naturals (els corrents d’aigua subterranis, principalment) són causants de molts casos d’insomni, malalties degeneratives i, fins i tot, de càncer. Un llibre per a prendre consciència sobre el tema i animar a no deixar passar ni un dia sense buscar la solució si es tenen problemes amb el descans.

A “Vivir en modo avión” en Pere es centra a les ones artificials. El llibre està ple de consells raonables per a gaudir de la tecnologia d’una manera saludable sense haver de retornar a les cavernes (que és el que faria jo). M’agrada l’èmfasi que posa l’autor en la necessitat de trobar moments de desconnexió de les tecnologies per a connectar-se amb un mateix i amb les altres persones que es tenen al voltant. A mi, personalment, em preocupa sobre manera tot allò referent a les afectacions de les tecnologies sense fils sobre els més petits, doncs els seus cossos estan en procés de formació i són molt més sensibles.

Evidentment, tot el contingut d’aquests dos llibres em fa pensar en la influència de les ones sobre les plantes. Recordo totes aquelles vegades que conreo un tros de manera semblant a tota la superfície però hi ha una part, de vegades una franja, on les plantes no tenen vigor, creixen poc o acaben morint. Penso en els saurins, aquells homes que recorrien abans els camps amb unes varetes metàl·liques, una branca en forma de Y o un pèndul a la cerca del lloc perfecte per a fer un pou. Els coneixements ancestrals recuperats per a millorar l’agricultura del futur. Hi anirem pensant...

papa, papa, ... les plantes s'enamoren???

D'esquerra a dreta: portada de l'edició en italià del llibre que us recomano (vegeu que el títol original és diferent); portada de l'edició en espanyol; i dos llibres més de l'autor, el darrer compartint autoria amb Carlo Petrini, creador del terme i la filosofia Slow Food.

STEFANO MANCUSO i ALESSANDRA VIOLA: Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal. Ed. Galaxia Gutenberg, 2015.

En aquest dia del pare, em veig en poc temps plantejant-me respostes a moltes preguntes, entre elles, aquesta que dóna títol al post. Per això, avui us recomano una lectura trencadora. Stefano Mancuso és un neurobiòleg vegetal. Sí, has llegit bé: vegetal! Estudia els comportaments de les plantes, la seva manera de relacionar-se, la seva manera de solucionar problemes; res més i res menys.

Fa mesos (crec que des de Sant Jordi de l’any passat, gairebé un any) que vaig veient sobre una tauleta a casa dels pares de la meva dona aquest llibret. La portada convida a endinsar-se, però mai havia trobat el moment. Ara fa uns dies que vaig decidir obrir-lo i, en quatre estones dels avis jugant amb la seva neta, l’he fulminat.

Conec Mancuso de dues entrevistes, de fa 5 ó 6 anys: una a la Contra de la Vanguardia, realitzada per la Ima Sanchís, i una altra al programa de televisió Redes, on parla amb l’incombustible Eduard Punset. En totes dues explica tota una sèrie d’evidències científiques que demostren que les plantes es comuniquen, descansen, juguen, s’ajuden entre elles, avisen a les altres plantes dels perills, cuiden dels seus petits, són altruistes, etc. És a dir, que són intel·ligents, si entenem la intel·ligència com la capacitat per resoldre problemes, com explica Mancuso.

Pel que fa al llibre, al primer capítol Mancuso ens explica com s’ha negat, al llarg de la història de la humanitat, la intel·ligència vegetal, sempre adduint raons gens científiques. Ens parla dels debats a l’Antiga Grècia entre els seguidors d’Aristòtil, que defensava que les plantes estaven més a prop dels essers inerts que dels vius, i els de Demòcrit, que equiparava els vegetals amb l’ésser humà; de Linneo, que va arribar a afirmar que les plantes eren capaces de dormir; de Charles Darwin, que al seu tractat sobre plantes insectívores atribuïa als vegetals qualitats que se’ls havia negat fins llavors; i del seu fill Francis, que va ser capaç d’afirmar en una conferència que “les plantes són éssers intel·ligents” aportant tota una sèrie d’arguments recolzats en estudis científics.

Al segon, ens parla de les diferències entre animals i vegetals pel que fa als “centres de comandament” i l’estructura. Compara les cèl·lules animals i vegetals, que són en realitat molt semblants, concloent que les vegetals són més sofisticades, doncs tenen cloroplasts (els orgànuls on es fa la fotosíntesi) i una paret que protegeix tota la cèl·lula.

A part dels cinc sentits que tenim els humans, l’autor ens explica, al capítol 3, que les plantes en tenen 15 més i, per tant, són molt més sensibles que nosaltres (cosa gens difícil). Detecten els camps electromagnètics, la gravetat, diferents gradients químics, ... Tot un desplegament de sensibilitat.

Al quart capítol podem aprendre quelcom de les diferents maneres d’interactuar que tenen les plantes, entre individus de la mateixa espècie i amb altres espècies, tant vegetals com animals.

Al cinquè i últim capítol, Mancuso ens parla de la capacitat de les plantes per resoldre problemes, és a dir, de la seva intel·ligència. Torna a Charles Darwin i al seu assaig The power of movement in plants, al qual aporta les primeres proves científiques de la presència d’aquesta qualitat en els vegetals, mitjançant un estudi somer dels moviments dels àpexs radicals, que perceben estímuls, prenen decisions i les executen.

Un llibre per a ments obertes, allunyades del cartesianisme, del mètode científic dominant, manipulat i deslleial,  i dels paradigmes que han portat la humanitat on és, a la vora de l’abisme. Un llibre ple d’explicacions raonades, d’estudis on es fonamenten els arguments. Un compendi de les investigacions que s’han fet fins al moment sobre un món, el vegetal, tant desconegut per als humans que fa, fins i tot, una mica de llàstima de pensar-hi.

M’imagino el nostre planeta d’aquí a uns quants segles: sequoies i oliveres mil·lenàries ocupant els càrrecs públics de més responsabilitat i prenent sàvies decisions; preciosos boscos ocupant els espais on avui es troben les grans ciutats i els cultius industrials; fàbriques de mobles convertides en museus del “mai més”; homes i dones vivint als boscos, alimentant-se gràcies al seu coneixement de la natura, sent feliços vivint d’una manera frugal i basada en el respecte.

Pot ser d’aquí a un temps tindrem a la nostra cultura popular frases fetes com “és llest com un codony” o “és sensible com un xuclamel xilosti”. Qui sap!

“Cuando por fin se elimine la absurda sumisión del mundo vegetal al animal, las plantas podran ser estudiadas por sus diferencias con los animales y no por su parecido, lo que redundarà en resultados más útiles”.

des del jainisme a l'ecologia profunda

Potser quan es donen moltes voltes a una idea, al final acaba quedant rodona, com una pedra de riu, perquè erosiones les cantonades de tant passar i passar. Les meves, d’idees, mai sé quina forma tenen, però deuen ser prou anguloses, doncs sovint em provoquen maldecaps.

Moure l’energia de l’univers és un tema complicat. Moltes vegades no sé què estic demanant en realitat i no entenc el perquè d’allò que succeeix a la meva vida. Steiner deia quelcom semblant a que la saviesa està flotant a l’univers i que un només ha de recollir-la i acollir-la. Jo, ho intento cada dia...

L’agricultura és la meva manera de relacionar-me amb l’univers. Es tracta de col·laborar en els processos per a crear aliments. Ja no puc dir “produir” aliments, em sento arrogant quan ho faig: pràcticament tot ho fa la Mare Terra i jo només poso una part infinitesimal de l’energia.

Aquest pensament em porta a escriure breument sobre el jainisme. Fins fa no gaire, només n’havia escoltat a parlar en algun documental sobre l'Índia: són jainistes aquelles persones que caminen agenollades passant un raspall on han de trepitjar per a no matar cap insecte ni cap altra forma de vida. Deia Krishnamurti que cap religió ens pot portar a l’espiritualitat ni a la llibertat. Deia, també, que la veritat és una terra sense camins. Jo hi coincideixo. A priori, aquesta sembla una religió allunyada de la realitat del món. Satish Kumar, al seu llibre “Tú eres, luego yo soy” em va fer pensar en els matisos. Ell va ser monjo jainista a la seva infantessa. No passa un raspall per on ha de trepitjar físicament. Ho fa espiritualment. La seva mare treballava la terra, però ho feia amb tot el respecte i amor, demanant perdó a tots els essers que es veiessin perjudicats pel seu treball i donant les gràcies cada dia per tot allò que la terra li donava.

Ja són molts anys de treballar amb la terra. Moltes hores sota el sol per a meditar en moviment, intentar deixar un espai en l’ànima i la ment perquè entri aquesta mena d’il·luminació, que seria la resposta a la pregunta eterna: què estic fent? O, potser, no és aquesta la pregunta. Per què ho faig així? On em porta tot això? Què és l’agricultura? Hi ha una frase, escrita en un mur de Quito, que citava Mario Benedetti, que definiria perfectament el funcionament de la meva ment agrícola: “Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto, cambiaron todas las preguntas”. 

És cert que tinc poques coses clares. Més aviat tinc clares algunes de les que no vull, les que descarto. Ja vaig descartar fa temps l’agricultura ecològica de substitució d’entrades (de “insumos”). Posats a citar frases boniques, uns versos de León Felipe: “No sé muchas cosas, es verdad,/ pero me han dormido con todos los cuentos/ y sé todos los cuentos”. Doncs això, que amb aquest conte ja no m’enganyen. Aquesta manera de fer agricultura no porta enlloc, ho tinc molt clar. Per això aquest “agricultura orgànica lliure” que ara he convertit en el meu eslògan. Un “lliure” que vol dir que no li compro un producte “ecològic” envasat a Basf, ni llavors ficades en un sobre d’alumini a Vilmorin; que no accepto que les hortalisses viatgin en safates de porexpan consumint la seva energia; que no treballo el camp amb tractors, gastant combustibles i alliberant el carboni de la terra; que crec que les coses han de ser d’una altra manera.

Això en porta al moviment de l’ecologia profunda. Aquest concepte, creat pel filòsof noruec Arne Naess, es contraposa a “l’ecologisme superficial” que està present en molts moviments ambientalistes, entre ells l’agricultura ecològica convencional, la de “segell”, la dels aliments “ecològics” de tot el món als prestatges dels nostres supermercats.

L’ecologia profunda viatja fins a l’essència de les coses i reconeix el valor inherent de totes les formes de vida, independentment de la utilitat que tenen per als nostres interessos. Per a mi, és una manera de viure basada en la consciència, en el respecte per tot el que ens envolta, en la no-violència amb el nostre planeta, en la interferència mínima en la vida de la resta d’éssers vius.

Em pregunto ara: com ha de ser aquesta “agricultura profunda”? Potser quan tingui la resposta ja haurà canviat la pregunta...