Seguim rellegint, repensant, recuperant notes sobre temes aparcats, intentant redefinir els pensaments. Arribo així a un tema que mai deuria perdre l'actualitat: la suposada necessitat dels insecticides de síntesi química per a la producció d'aliments. Aquesta és, sense dubte, una de les causes de la situació que està vivint la humanitat. Poques coses han contaminat el nostre món de la manera que ho fan els insecticides i, com ja he parlat algun cop, els herbicides. Sense dubte, qualsevol virus ens afectaria de manera molt diferent si els nostres sistemes immunològics no estiguin malmesos per la gran quantitat de xenobiòtics que entren als nostres cossos amb els aliments i amb l'aire que respirem.
Torno a les notes sobre les paraules de Jairo Restrepo en algunes de les seves conferències al nostre país. Un dels temes recurrents en el seu discurs és la teoria de la trofobiosi. Aquesta teoria forma part, des de llavors, dels meus camins.
Per a qui l’escolta per primer cop, la paraula “trofobiosi” pot
semblar una mica marciana. Però el seu significat és molt senzill:
vol dir “vida a partir de l’aliment”. Sembla quelcom evident,
no? El químic francès Francis de Chaboussou, però, va arribar més
enllà. Va explicar que l’estat d’equilibri nutricional de la
planta determina com es veurà afectada per un atac d’insectes.
També pot semblar quelcom evident si es pensa una mica, però alguns
hem estudiat molts anys escoltant “veritats” absolutament
contràries a aquesta afirmació. Les famoses “resistències”
desenvolupades pels insectes que obliguen a fer servir cada cop
insecticides més potents (i més perjudicials per a la Natura) poden
ser, segons Chaboussou, una gran mentida inventada per
l’agroindústria per a fugir cap endavant pel fracàs dels seus
invents. Realment, en aquest gran trencaclosques que és l’estudi
de la vida, la peça que ens proposa Chaboussou m’encaixa molt
millor que la que m’ofereixen Monsanto-Bayer, Basf i la Fundació
Rockefeller.
Quina
és la base d’aquest pensament? Tot té a veure amb la formació de
proteïnes, que són cadenes d’aminoàcids. Aquests aminoàcids
s’uneixen fent servir energia lliure en forma de sucres. Els
insectes, com sabem, estan formats en més d’un 90% per proteïnes
(per això alguns nutricionistes diuen que hauran de formar part de
la nostra alimentació en un futur proper, davant la impossibilitat
d’abastir tota la població mundial de proteïna d’animals de
granja i peixos, molt més cares a nivell energètic). Cal dir que
els insectes són excel·lents formant proteïnes a partir
d’aminoàcids lliures (proteosíntesi) i, tanmateix, són pèssims
desmuntant-les (proteòlisi). Els humans, per exemple, no som tan
bons sintetitzant proteïnes, però no som tan dolents desfent-les en
aminoàcids per a crear altres proteïnes.
A
les zones en creixement de la planta domina la proteòlisi: hi ha
aminoàcids lliures i, a més, sucres que aporten l’energia
necessària per a construir proteïnes. Així, el que volem quan
cultivem plantes és que aquestes formin ràpid les proteïnes segons
van creixent i que aquests aminoàcids “sense encadenar” no
quedin mai en grans quantitats (Restrepo ho compara amb una cadena de muntatge industrial, on han d'arribar les peces en la mesura justa per anar muntant els cotxes o el que sigui), per a no cridar l’atenció dels
insectes que estiguin per allà. Quan hi ha desequilibris de
nutrients es produeixen molts aminoàcids i sucres que formen part de
teixits febles, l’aliment preferit de qualsevol bitxo fitòfag que
no vulgui cremar molta energia per a alimentar-se. Els insectes són,
llavors, indicadors de l’equilibri nutricional de la planta. Si la
planta funciona de manera harmònica, produirà els aminoàcids
ordenadament i anirà muntant les proteïnes, que passaran a formar
part de la seva estructura. La matèria orgànica del sòl i alguns
nutrients, com el potassi, regulen i estimulen aquesta “velocitat”
de síntesi proteica o proteosíntesi.
La
utilització de fertilitzants nitrogenats (incloent-hi alguns adobs
orgànics), per exemple, és un parany perillós: la planta creix més
ràpid, però contínuament va deixant grans quantitats d’aminoàcids
lliures (formats amb tot aquest nitrogen), que produeixen uns teixits
febles, fàcilment atacables pels insectes.
Les
suposades resistències dels insectes als insecticides de síntesi
poden ser explicades per la modificació que suposa aquest excés
d’aminoàcids i sucres a la seva dieta: amb abundància d’aliment
es fan més fèrtils i més fecunds, més longeus, fan més postes
d’ous i més abundants, i creix la relació femelles/mascles. A
més, alguns pugons, en condicions d’abundància d’aliment, poden
inclús multiplicar-se per partenogènesi. Els insecticides, per
rematar el tema, penetren a la planta trencant les seves barreres
(destrueixen la cerositat de les fulles i afecten la solubilitat).
Quan
llegeixo sobre aquesta teoria, em reafirmo en la gran necessitat de qüestionar-me tot el que
m’expliquen. Aquest concepte, que té per a mi molt més sentit que bona part del contingut d'algunes de les assignatures dels meus estudis, forma part des de fa un temps del meu pensament. No em servirà per a arribar al Coneixement o la Veritat, però no tinc cap aspiració d'aconseguir-los. Només intento esborrar del meu cap (i, de vegades, de parts més amagades del meu jo profund) tot allò que crec que fa nosa, i deixar espai per a que la intuïció, l'observació calmada de la natura i la pau em permetin treballar la terra sense més condicionants que la pluja i el vent.
