a la cerca del bancal ideal

Avui, responent a un mail d'un company de feina de Palautordera, he reflexionat sobre els bancals, sobre com he arribat al meu "model" de treball, sobre les bondats de fer-ho així i sobre les seves diferències amb el model que ens explica la natura.

Suposo que cada hortolà té la seva manera de cultivar l’hort, basada en la pròpia experiència (moltes errades i alguns encerts, en el meu cas) i, pot ser, en la “intuïció hortícola”. Cadascú decideix si fa servir un tractor, un motocultor, una mula o si s’ho fa tot a mà. Jo, fa temps que sóc un convençut de les dues últimes possibilitats... i encara no he pogut comprar-me una mula o un cavall.

Ja fa uns quants anys (als 90’s, quan encara estudiava), que va arribar-me a les mans un dels meus primers llibres d’agricultura ecològica, “El horticultor autosuficiente”, de John Seymour. L’anglès parlava del “bancal profundo” (que s'hauria d'haver traduït, diuen, per "bancal elevat"), i de seguida em va ressonar el concepte: caminar pels camins i no trepitjar la zona cultivada em semblava força raonable. 

Llegint els escassos articles d’Emilia Hazelip a “La fertilidad de la tierra” vaig comprendre una mica millor el sentit de mantenir la terra esponjada i protegida de la radiació solar intensa. Parlava de protegir els “organismes del sòl”, fonamentals per la fertilitat de la terra, cosa no massa important per als meus professors de la universitat.

A la primera foto es pot veure el procés: marco l’amplada del bancal (1 m aproximadament) i  del passadís (60-70 cm) amb unes estaques de fusta i uns cordills, amb una pala passo la terra del passadís al bancal i ho anivello. La llargada dels bancals mai és més gran de 20 m (foto 2), doncs seria incòmode per a treballar, ja que moltes vegades em fa falta passar d’un bancal al del costat. Després (foto 3) escampo uns fems ben compostats i els reparteixo. 

Pel camí vaig provar el cultiu ecològic més “industrial”, treballant la terra després de cada collita amb un tractor i una fresadora, trepitjant durant el cultiu una mica per tot arreu, i vaig comprovar que el sistema acaba essent un fracàs, al menys per als terrenys “ultra-argilosos” que tenim a la zona nord del terme de Cardedeu. Amb aquest sistema, la manca de vida al sòl era evident, i els insectes i fongs que destrossaven els cultius em feien patir fins a no deixar-me dormir. La dificultat per a cobrir la terra amb un material encoixinant que evités la presència excessiva d’herbes i la compactació superficial feia que no veiés la viabilitat del sistema...

Ara, passats uns anys de lectures, assajos i treure conclusions, he anat modelant la meva manera de fer. El bancal permanent (un cop fet, ja no es torna a moure la terra) és la meva unitat bàsica. Encara que somio amb la viabilitat de cultivar sense treballar gens la terra, ni a l'inici, creant “parades”, “platabandes”, “parterres”, “arriates” o com es vulguin dir, sense modificar l'estructura del sòl.

De les quatre feixes que té l’hort, a la més alta no he fet servir cap màquina i és la que més diversitat té. Pràcticament no he afegit fems i només he encoixinat amb les herbes seques que hi creixien, que vaig tallar amb un volant. I els bancals són baixets, de 20-30 cm. He fet tractaments continus amb extractes vegetals, això sí.

Per les altres feixes he hagut de fer venir a l’amic Bernat amb el seu tractor per estripar la crosta superficial de la terra, que era impossible de trencar amb el sistema de “tracció animal” (la bèstia, jo, ja té 43 anys). He de reconèixer que no m’agrada gens ficar màquines tant pesants sobre la terra de l’hort. La fresadora ha acabat fent una mica de “solera” (la “suela de labor” que m’explicaven a la universitat), una capa compactada a la fondària on colpegen les pales de la màquina. És el que passa a les terres que costa que s’assequin, encara que faci sol i vent. Es queda eixuta la superfície però a 10 cm de fondària hi ha fang.

Però, amb una mica de temps i els “mimos” adequats, estic segur que la terra recuperarà la vida que havia tingut molts anys enrere, quan només li caminaven per sobre alguns homes, ovelles i rucs.

L’herba seca és un material de cobertura barat (val el que valen les hores de feina de tallar-la i apilar-la) i que funciona molt bé, sempre que no faci molt vent. Ara només faig servir la palla de l’herba que retallo a les diferents feixes de la finca. La palla de cereals, que podem comprar en bales, està bé però no la utilitzo per la seva contaminació en productes químics de síntesi (encara que en altres experiències, del CCPAE no m’han dit res per fer-ho). Jo acostumo a barrejar-la amb fullaraca que recullo en marges de camins (mai a espais naturals fràgils, per suposat). Però pot acidificar una mica i intento evitar-ne l'abús. S’ha d’anar afegint material un parell de vegades l’any per a aconseguir l’efecte desitjat.

A la primera foto es pot veure com la palla ha volat d’uns bancals més exposats al vent i les herbes de seguida han aprofitat per germinar i colonitzar l’espai. Els “pèsols del Ganxo” estan una mica ofegats, els pobres. Un material molt interessant per a mi (foto 2) és la fusta triturada. Aquesta, en concret, és el subproducte d’una planta de compostatge (és a dir, el que sobra quan ja s’ha compostat i es garbella). El gran inconvenient és que porta una certa quantitat de plàstics trinxats (els jardiners que porten les branques de la poda a la planta són una mica descuidats de vegades i es deixen bosses i altres objectes quan buiden el camió), que s’han d’anar retirant a mà i és una mica laboriós. Però els bancals (foto 3) queden força bé i això no es vola ni s’ha de reposar amb tanta freqüència! Jo en poso uns 50 L/m², que no en falti, fent un gruix de dos o tres dits.

En els propers dies vull sembrar un bon adob verd a la única feixa que encara no està cultivada. Posteriorment, quan arribi el moment de plantar-la d’hortícoles, intentaré no remoure-la en absolut i cultivar-la sense modificar la seva estructura, sense remoure la terra. Els cultius quedaran al mateix nivell que els camins i hauré de buscar la manera de delimitar les zones per evitar el trepig on no toca.

Mai sé si ho estic fent bé. De vegades hi somio i tot. Bé, continua la cerca del bancal ideal...