Fa uns anys escoltava sovint el terme “minerals
en conflicte” sense saber del tot quina era la realitat sobre aquest tema. Quan vaig investigar una mica i vaig veure alguns documentals sobre la barbàrie que suposa el progrès tecnològic, em vaig quedar de pedra mineral. Es tracta de minerals, com ja déus saber, que provenen
de països on la seva venda serveix per a finançar grups armats que dominen el
seu tràfic. Hi ha informació d'Alboan, Amnistia Internacional i altres ONG per a aprofundir en el tema.
El terme s’aplica, generalment, a la República “Democràtica” del Congo (RDC) i 9 països veïns (la regió dels Grans Llacs africans) i als minerals anomenats “3T+G” (pels noms en anglès dels elements): cassiterita (conté estany), columbita-tantalita o “coltan” (és un mineral que conté tàntal), wolframi (o tungstè) i l’or. Tots quatre es fan servir en bona part dels aparells electrònics que més utilitzem (mòbils, ordinadors, tablets, consoles, etc.). Ja hi ha algunes iniciatives de tecnologia lliure de conflicte, com el mòbil Fairphone i algunes altres empreses importants van adquirint compromisos.
El 80% de les reserves mundials de coltan (un dels minerals imprescindibles per a fer un mòbil o una tablet) es troben a la RDC. La seva extracció, controlada per grups armats, està tacada de violacions dels drets humans (esclavatge, explotació infantil, violació de dones) i de destrucció de la natura (erosió, contaminació d’aigües). Però, com és evident, resulta complicat per a la vida moderna fer boicot a la RDC, doncs tenen gairebé tot el coltan del món (hi ha una mica a Austràlia, crec, i poca cosa més).
Per exemple, a Bisie, a l’est de la RDC, hi ha mines de cassiterita. Més de 20.000 persones, moltes d’elles nenes i nens, hi treballen en condicions d'esclavatge. El negoci aporta als grups armats uns 70 milions de dòlars anuals (el preu d’aquest metall es va multiplicar per 5 entre 2003 i 2010). Aproximadament unes 600 persones surten cada dia de Bisie carregant cadascuna 50 kg de cassiterita a l’esquena i caminen gairebé 100 km en dos dies per a portar el mineral als intermediaris que el faran arribar a les foses asiàtiques del mercat lliure, on es perdrà la pista de la seva procedència.
El terme s’aplica, generalment, a la República “Democràtica” del Congo (RDC) i 9 països veïns (la regió dels Grans Llacs africans) i als minerals anomenats “3T+G” (pels noms en anglès dels elements): cassiterita (conté estany), columbita-tantalita o “coltan” (és un mineral que conté tàntal), wolframi (o tungstè) i l’or. Tots quatre es fan servir en bona part dels aparells electrònics que més utilitzem (mòbils, ordinadors, tablets, consoles, etc.). Ja hi ha algunes iniciatives de tecnologia lliure de conflicte, com el mòbil Fairphone i algunes altres empreses importants van adquirint compromisos.
El 80% de les reserves mundials de coltan (un dels minerals imprescindibles per a fer un mòbil o una tablet) es troben a la RDC. La seva extracció, controlada per grups armats, està tacada de violacions dels drets humans (esclavatge, explotació infantil, violació de dones) i de destrucció de la natura (erosió, contaminació d’aigües). Però, com és evident, resulta complicat per a la vida moderna fer boicot a la RDC, doncs tenen gairebé tot el coltan del món (hi ha una mica a Austràlia, crec, i poca cosa més).
Per exemple, a Bisie, a l’est de la RDC, hi ha mines de cassiterita. Més de 20.000 persones, moltes d’elles nenes i nens, hi treballen en condicions d'esclavatge. El negoci aporta als grups armats uns 70 milions de dòlars anuals (el preu d’aquest metall es va multiplicar per 5 entre 2003 i 2010). Aproximadament unes 600 persones surten cada dia de Bisie carregant cadascuna 50 kg de cassiterita a l’esquena i caminen gairebé 100 km en dos dies per a portar el mineral als intermediaris que el faran arribar a les foses asiàtiques del mercat lliure, on es perdrà la pista de la seva procedència.
Les empreses nord-americanes tenen l’obligació teòrica de justificar la procedència d’aquests 4 minerals des de 2010, que es va aprovar la llei Dodd-Frank. A Europa s'ha debatut el tema des de fa anys (amb la pressió del lobbie tecnològic) i recentment s'ha arribat a un acord per una llei que només recomana a les empreses europees que es portin bé i no financiin grups armats ni admetin l'explotació infantil i altres violacions dels drets humans a les mines d'on surten els minerals que compren. Molt humà, tot plegat...
