rachel carson i pokémon go

Segueixo de relectures. Llibres que han passat per la meva vida deixant empremta. Ara he retornat a Primavera silenciosa, el clàssic de Rachel Carson, publicat al 1962. Punt de partida, diuen, de l'ambientalisme modern. Un altre text d’increïble vigència als nostres dies. Dedica bona part del llibre a narrar casos dels efectes de l’ús indiscriminat d’insecticides als EUA als anys anteriors a la publicació del llibre. Recorre els camps, els marges dels camins, la capa d’humus dels boscos, i els rius i embassaments de tot el país, documentant la disminució dràstica de multitud d’espècies (ocells, peixos, mamífers) per l’ús de verins a la natura. Narra la destrucció de la vida silvestre arreu del país i aporta profundes reflexions sobre el sentit de tot plegat. Aquí és on m’arriben les preguntes: 

Han passat més de 50 anys des de que se sap que les fumigacions amb productes químics són altament perjudicials per a la vida (en general). Els productes insecticides, fungicides i herbicides tòxics es continuen fent servir amb absoluta impunitat (i qualsevol els pot comprar als centres de bricolatge i als gardens), doncs les multinacionals que els fabriquen controlen la informació i paguen les voluntats de polítics i investigadors. 

Les primeres preguntes que em faig van carregades de certa desesperació: fins a on pot arribar la estupidesa humana? De què pot servir a ningú guanyar molts diners amb tot aquest mercat si els seus fills no poden jugar tranquils al camp del costat de casa? Què té al cap un home (en conec uns quants) que puja a un tractor i passa tot el matí llençant herbicida als camps propers al col·legi dels seus fills? Estic fart del “s’ha de viure d’alguna cosa”. No serveix, definitivament no serveix. És un fet, sense jutjar ningú. 

Això em porta a una altra pregunta que em corroeix, pensant en la meva filla, que encara no té dos anys: tot i la vida sana que estem intentant donar-li, quants d’aquests productes perniciosos estan ja presents al seu petit cos, provinents de l’ambient, de l’aigua, dels aliments ecològics que li donem o de la llet de la seva mare -que no té culpa de res, és clar-? I, quants d’ells poden causar-li perjudicis a curt, mig i llarg termini? 

Més preguntes: quan la meva filla tingui uns quants anyets més, li podré ensenyar a la Natura una guineu o un bernat pescaire o una truita de riu? Hi existiran els boscos i els rius? Podrà veure volar una àliga? Hi haurà abelles o robots pol·linitzadors? Algú, dels que tenen el poder, en algun moment, farà alguna cosa per tal que acabi aquest despropòsit de destrucció de tot? 

Finalment, i per acabar amb una mica d’humor i sarcasme un article on he intentat no descarregar la ira que en moments em produeix tot plegat, una reflexió marciana: veig a les notícies milers de persones que van a Central Park o al Retiro a capturar bestioles imaginàries amb els seus telèfons. Alguns es barallen entre ells per tal d’aconseguir la millor captura. Ni es miren entre ells, ni miren els esquirols que corren d’arbre a arbre, espectacle meravellós. Només veuen el món a través de la seva pantalla. I em pregunto: inventarà Nintendo, en un futur proper, una aplicació per a smartphones per a capturar animals que ja no existiran més que a les pantalles dels dispositius, com pit-rojos, sargantanes, orenetes o lirons?  

Bromes a part, l'únic sentit que li veig a la meva vida és seguir sembrant llavors de llibertat i esperança, per a que la petita Nina i tota la resta dels nens del món visquin en un planeta millor que el que tenim ara.