La dona-arbre
Tenir l’oportunitat, essent dona, de marxar de Kenya per
estudiar en una universitat americana déu ser
un privilegi. Tornar al teu país, quan encara hi ha una dictadura, per a
lluitar pels drets humans i l’empoderament de la dona és, sense dubte, un acte
de valentia. I fer tot això plantant arbres i encoratjant a les kenyanes a
fer-ho com a eina per a millorar les seves vides i frenar la desertització del
seu país, simplement no té nom. Per això, va ser la primera africana i la
primera ambientalista a rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 2004. Va ser
membra del Parlament kenyà i viceministra de Medi Ambient i Recursos Naturals
amb l’arribada de la democràcia. La Wangari Maathai (Kenya, 1940-2011) va inspirar,
amb el seu Moviment del Cinturó Verd, la plantació de 13 mil milions d’arbres a
tot el món des de 2006, amb la Campanya dels Mil milions d’arbres “Plantem per
al planeta” del PNUMA.
El fundador de boscos
Una
mica més a prop, a les Villuercas extremenyes, hi ha algú capaç de plantar amb
les seves mans més de 1.000 arbres cada any (i en porta 24.000); d’escriure
bells poemes, articles de premsa i assajos; de cultivar els seus propis
aliments; de crear sèries de televisió i documentals preciosos sobre la natura.
Aquest algú es diu Joaquin Araújo (Madrid, Espanya, 1947), és un dels
naturalistes més importants del sud d’Europa i vol ser conegut com a “fundador
de boscos”.
Vaig saber d’ell als anys 70, quan va participar en aquella
meravella televisiva anomenada “El hombre y la tierra”, amb Félix Rodríguez de
la Fuente. Des de llavors, la seva feina ha rebut tot tipus de reconeixements: el
Premi Global 500 de les Nacions Unides i dos cops el Premio Nacional de Medio
Ambiente, per citar-ne els més importants.
El defensor de la selva
“No vull flors a la meva tomba perquè sé que
aniran a arrencar-les a la selva”. Algú que diu aquesta frase és que estima
molt la selva. Es deia Chico Mendes (Brasil, 1944-1988) i era un home senzill.
Ara és un símbol de l’Amazònia brasilera.
Hi va treballar des dels 10 anys com
a “seringueiro” (recol·lector de cautxú). La seva fortalesa el va convertir en
defensor dels pobles de la floresta, lluitador contra la desforestació de la
selva a l’estat d’Acre i impulsor del seu aprofitament sostenible. Va liderar
el Consell Nacional dels “Seringueiros”, l’Aliança dels Pobles de la Selva, el
Partit dels Treballadors i la Central Única de Treballadors. Juntament amb els
seus companys defensors dels “seringales”, s’oposaven de manera pacífica però
ferma a la tala dels arbres que ells cuidaven i aprofitaven de manera
sostenible.
L’any 1987 la ONU li va concedir el Premi
Global 500, i la Better World Society li va atorgar la medalla pel medi
ambient. Uns mesos després va morir assassinat per un latifundista que veia
amenaçats els seus interessos per les lluites dels “seringueiros”.
