Aquests darrers dies, com pot veure qualsevol
que segueixi els meus escrits, estic molt filosòfic, o xerraire, no sé. Fa
poques nits, m’entestava a explicar el model agrícola amb que somio, cada cop
més a prop de la Natura i més lluny dels prestatges de les botigues de productes ecològics.
L’agricultura de l’autosuficiència i de l’agressió mínima al planeta o, com
diria un ecòleg, de petjada ecològica mínima o negativa. Intentaré ara fer allò
mateix amb la jardineria, que no és tan diferent de l’agricultura.
Tenim una certa tendència, de caire cultural,
a separar agricultura i jardineria. És una de les grans discussions amb els
clients de moltscamins: per què bellesa i nutrició no poden caminar de la mà?
Per què l’aliment de l’ànima i el del cos han de viure en espais diferents,
quan són absolutament complementaris i no excloents? O és que cultivar l’hort o
menjar un tomàquet acabat de collir no satisfà la nostra ànima tant com seure
al jardí a viure un moment contemplatiu? I el cos, no s’alimenta també de viure
en un entorn bonic i harmoniós? Són més belles unes petúnies o unes bledes
vermelles? Alimenta més el manganès d’una remolatxa o l’energia subtil que
aporta la bellesa de les seves fulles?
A algunes civilitzacions antigues, com els romans,
hort i jardí eren una mateixa cosa. Les plantes aromàtiques i culinàries
compartien espai amb les hortalisses, i els arbres fruiters feien allò propi
amb els d’ombra que guarnien les zones de descans. Afegim a tot això la gran
quantitat de plantes per a fer tanques amb fruits comestibles (per a nosaltres
o per als ocells); els arbustos i enfiladisses que ens donen els “petits
fruits”, amb tantes propietats antioxidants (raïm vermell, nabiu, grosella,
móra, etc); les flors comestibles, que donen color a les nostres amanides; etc.
i tindrem un hort-jardí meravellós.
Dit això, és bastant evident que jardineria i
horticultura tenen, al menys, la capacitat de barrejar-se per a formar espais
saludables per al cos i per a l’ànima. Per aquí passa, és clar, el concepte de
jardí profund. Després, tenim les preferències de cadascú, que són molt
variables. Extrapolem, doncs, tota aquesta filosofia de l’ecologia i
l’agricultura profundes a termes “jardinístics”. Em sembla clar que un jardí
profund no és el jardí típic de gespa amb aspersors, ni crec que s’apropin
tampoc els tan socorreguts espais de graves (marmolines, bolos de marbre) sobre
malles antiherba de polipropilè, amb els límits i escocells marcats amb
ecotravesses de fusta. Un pas important que falta donar és controlar la
procedència dels materials (i no serveix que les fustes portin el segell FSC o
PEFC, doncs això només són dos xiringuitos que s’han muntat els rics per
encarir-nos encara més la fusta). Totes les estructures que necessitem al
nostre disseny s’haurien de construir amb materials reutilitzats,
preferiblement aprofitats de la pròpia finca amb molta imaginació (arbres
caiguts, materials de construcció sobrants).
És evident que ens falta, a més, que
professionals de la bioconstrucció (constructors pròpiament dits, però també
ferrers, fusters, terrissers i altres artesans) treballin amb els jardiners per
a crear les estructures que sustentin aquests ecojardins. Cal fer cabanes als
arbres per a que juguin els nostres fills, caixes-niu per a ocells i eriçons,
tot tipus de refugis per a fauna, basses per a amfibis i un llarg etcètera.
Tallar arbres, retallar arbustos i esbrossar
les herbes són feines que s’haurien de fer només quan fossin absolutament
necessàries, i s’hauria de treballar amb eines manuals (destrals, tisores i
dalls), minimitzant l’alliberament de diòxid de carboni i altres gasos d’efecte
hivernacle.
Un altre tema seria la selecció de les
espècies vegetals. Donat el respecte per totes les formes de vida que
propugnem, no podríem eliminar les plantes existents, que haurien de formar la
base del nostre disseny. Això representa una limitació de primer ordre.
S’hauria de valorar què fer de les espècies invasores, que poden arribar als
boscos naturals i desplaçar part de la flora i fauna autòctones. A l’hora
d’escollir espècies noves, caldria decantar-se per les del país (que n’hi ha de
molt maques i, a més, útils) i afegir-ne algunes al·lòctones que tinguin bones
propietats de cara al seu manteniment (baix consum d’aigua, baixa sensibilitat
a malalties criptogàmiques i a atacs d’insectes, bona resistència al fred i al
calor extrems). A aquest còctel afegim les plantes hortícoles i fructícoles (de
varietats antigues i locals), i ja ho tenim tot verd. Queda descartada la
gespa, per suposat, i qualsevol planta que precisi cures que no siguin una mica
d’aigua i adob de tant en tant.
Pocs més materials poden formar part d’un
jardí d’aquest tipus. Potser un encoixinat amb fullaraca i herbes seques
convenientment tallades al moment adequat. Podríem tenir una discussió sobre el
material de reg: els tubs i altres materials estan fets amb derivats del
petroli (polietilè, PVC) i, per tant, la contaminació provocada a la seva
fabricació és molt alta. En tot cas, ens decantaríem sempre per tubs que durin
diversos anys (tubs de polietilè amb degotadors integrats) i no s’hagin de
canviar cada any (com és el cas de cintes de degotadors i tubs exsudants).
Gastar aigua per regar plantes purament ornamentals podria generar un altre
debat. L’ecologia profunda ens demana que agafem de la natura només allò
absolutament imprescindible. Seria important, d’altra banda, tenir un dipòsit
de recollida de l’aigua pluvial que ens abasteixi.
L’últim detall important que falta per
discutir, al meu entendre, és el control fitosanitari, com es diria a nivell
tècnic. És vital que les plantes tinguin un grau de salut alt, amb un bon
equilibri nutricional, per tal que els insectes no s’aprofitin massivament de
les seves fulles o els seus fruits de teixits dèbils. Fer servir com a adobs
alguns preparats fermentats de plantes i fems d’alguna granja propera, així com
el compost que nosaltres mateixos fem al jardí, pot ser suficient per a
mantenir les plantes amb salut. El control dels insectes instal·lant nius per a
ocells insectívors i ratpenats, per exemple, o promoure la presència de
sargantanes i dracs, ens asseguren que puguem gaudir del jardí sense les
molèsties que els insectes poden generar-nos.
Amb tot el que he explicat, pot semblar que
ens condemnem a una mena de jardí forestal, sec, poc acolorit i poc acollidor.
Res més lluny de la realitat: els jardins construïts amb aquests criteris
proporcionen més benestar als seus habitants (humans, ocells i altres
animalons). Quan algú vol un jardí per a contemplar des del porxo mentre es
pren un gintònic a les 10 de la nit, quan arriba del treball, no li puc oferir
això. Aquest model està pensat per a les famílies que fan, al menys, una mica
de vida a la seva casa i el seu jardí. Cal una mica de temps per a cuidar les
hortalisses, per a dallar els prats alguna vegada i per a que els nens juguin a
descobrir els animals que s’amaguen entre els arbustos i facin les seves
cabanes índies.
En resum, el jardí profund no està gaire lluny
del jardí ecològic que hem dibuixat durant els darrers anys. Només falta afinar
una mica més amb alguns temes i caminar unes passes més cap a la
responsabilitat que suposa habitar aquest món. Tinc clar que els jardins d’un
futur proper seran així o no seran...