Una part molt important del deteriorament
ambiental té a veure amb els residus industrials. D’entre ells, em crida
especialment l’atenció els que genera la telefonia mòbil. Des de 1994, s’han
fabricat més de 10.000 milions de telèfons mòbils al món. Actualment n’hi ha quasi 7.000 milions de telèfons operatius, quasi bé un per persona que habita el
planeta (som uns 7.450 milions, ho acabo de mirar). Doncs bé, el procés de fabricació de cada telèfon
genera 75 kg de residus. A més, la taxa de renovació anual a Europa és del 40%,
és a dir, els aparells ens duren 2,5 anys de mitja, encara que la seva vida
útil (bateries a part) podria ser de 10 anys.
Això és el que se’n diu obsolescència programada. És una estratègia de les empreses sense ètica social ni ambiental per a millorar els seus ingressos fent que substituïm determinats productes per a aconseguir d’altres de “millors” (en prestacions, disseny, etc.) abans que els primers hagin acabat la seva vida útil. Seria el que fan les empreses electròniques quan treuen al mercat ordinadors d’1 Gb de memòria quan tenen tecnologia per a fabricar-los amb 4 Gb gairebé al mateix cost. Així, l’any següent treuen al mercat els ordinadors de 2 Gb i en comprem un per què és molt millor que el que tenim.
Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), cada any es llencen 50 milions de tones d’aparells electrònics. Els destins d’aquests residus són diversos però és comú que s’enviïn a països pobres a canvi de petites contraprestacions econòmiques (convertides moltes vegades en suborns entre polítics i grans empreses). A la Convenció de Basilea, els països europeus es comprometien a no enviar els seus residus electrònics als països pobres. Feta la llei, feta la trampa: des de llavors els continuen enviant “camuflats” amb l’etiqueta de “producte de segona mà” o similars.
A Agbogbloshie (a prop d’Accra, capital de Ghana) es troba un dels abocadors de residus electrònics més gran del món. A Ghana hi arriben 215.000 Tm de residus electrònics cada any, des dels EUA i de molts països signants del Conveni de Basilea, com els europeus. Segons Green Cross Switzerland i Blacksmith Institute és el lloc més contaminat del món. Diuen que hi ha més contaminació que a Txernòbil. Més de 40.000 persones hi viuen entre les deixalles, i la mà d’obra per al reciclatge són nens i nenes. S’han trobat altes concentracions de toxines al sòl i als aliments. Els fums tòxics (amb plom, cadmi i mercuri) inhibeixen el desenvolupament del sistema reproductiu i nerviós, i retarden el desenvolupament cognitiu e immunològic.
Algunes fonts diuen que hi ha un abocador encara més gran a la Xina, a Guiyu, on treballen 150.000 persones.
Seria bo pensar-hi una mica abans de substituir el nostre ordinador o el nostre mòbil, no? Un altre dia podem parlar de la tecnologia lliure de conflicte, que és un altre tema que hauria d'afectar a les nostres decissions a l'hora de comprar aparells electrònics...
Això és el que se’n diu obsolescència programada. És una estratègia de les empreses sense ètica social ni ambiental per a millorar els seus ingressos fent que substituïm determinats productes per a aconseguir d’altres de “millors” (en prestacions, disseny, etc.) abans que els primers hagin acabat la seva vida útil. Seria el que fan les empreses electròniques quan treuen al mercat ordinadors d’1 Gb de memòria quan tenen tecnologia per a fabricar-los amb 4 Gb gairebé al mateix cost. Així, l’any següent treuen al mercat els ordinadors de 2 Gb i en comprem un per què és molt millor que el que tenim.
Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), cada any es llencen 50 milions de tones d’aparells electrònics. Els destins d’aquests residus són diversos però és comú que s’enviïn a països pobres a canvi de petites contraprestacions econòmiques (convertides moltes vegades en suborns entre polítics i grans empreses). A la Convenció de Basilea, els països europeus es comprometien a no enviar els seus residus electrònics als països pobres. Feta la llei, feta la trampa: des de llavors els continuen enviant “camuflats” amb l’etiqueta de “producte de segona mà” o similars.
A Agbogbloshie (a prop d’Accra, capital de Ghana) es troba un dels abocadors de residus electrònics més gran del món. A Ghana hi arriben 215.000 Tm de residus electrònics cada any, des dels EUA i de molts països signants del Conveni de Basilea, com els europeus. Segons Green Cross Switzerland i Blacksmith Institute és el lloc més contaminat del món. Diuen que hi ha més contaminació que a Txernòbil. Més de 40.000 persones hi viuen entre les deixalles, i la mà d’obra per al reciclatge són nens i nenes. S’han trobat altes concentracions de toxines al sòl i als aliments. Els fums tòxics (amb plom, cadmi i mercuri) inhibeixen el desenvolupament del sistema reproductiu i nerviós, i retarden el desenvolupament cognitiu e immunològic.
Algunes fonts diuen que hi ha un abocador encara més gran a la Xina, a Guiyu, on treballen 150.000 persones.
Seria bo pensar-hi una mica abans de substituir el nostre ordinador o el nostre mòbil, no? Un altre dia podem parlar de la tecnologia lliure de conflicte, que és un altre tema que hauria d'afectar a les nostres decissions a l'hora de comprar aparells electrònics...
