"El món que volem és un món on càpiguen molts móns, on càpiguen tots els móns"
(Subcomandante Marcos)
Avui torno més de 20 anys enrere. Toca una mica de nostàlgia dels temps de joventut, energia inesgotable i, potser, temeritat (també inesgotable). Al 1994, amb la intermediació de l’Associació d’Amistat amb el Poble de Guatemala, hi vaig viatjar com a col·laborador. Encara eren temps convulsos al país, tot i que es començava a albirar la pau, tan desitjada.
Vaig estar els primers dies allotjat en un local del Comité de Unidad Campesina, a la capital. Uns dies abans, a la mateixa porta del local, havien mort un sindicalista a ganivetades.
Unes setmanes com a brigadista a Guatemala, acompanyant líders sindicals en els seus viatges pel país, fent d'escut humà, com es deia llavors, van ser suficients per a canviar per a sempre la meva manera de veure el món. Recordo les xerrades amb els líders estudiantils a la Universidad de San Carlos, on parlàvem de llibres de Galeano (ara estic rellegint “Las venas abiertas de América Latina”, que tant em va remoure en aquella època), de les atrocitats del General Ríos Montt, del Ejército Zapatista que estava revolucionant Chiapas i, com no, d’aquell personatge misteriós, el Subcomandante Marcos. Recordo travessar en autocar la selva Lacandona, on s’ocultaven els guerrillers. Cada pocs quilòmetres trobàvem un obstacle a la carretera que ens obligava a parar. Unes vegades eren soldats de l’exèrcit mexicà; d’altres eren els zapatistes, que aprofitaven els controls per a demanar la col·laboració econòmica dels passatgers, sobre tot dels estrangers. Sempre mirava, darrera dels passamuntanyes, els ulls d’aquells homes i dones que tanta admiració em despertaven.
Llavors era urgent canviar el món, crear un món on tinguessin cabuda tots els móns, amb respecte entre els pobles i el repartiment de la riquesa; avui, aquest canvi és vital: o el fem ja o el fem ja.
